Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 de febrer de 2010
0 comentaris

Nadal al Tanatori.

(El que trobareu a continuació és el text que aquest migdia he llegit al final de la cerimònia religiosa de comiat de mon pare al Tanatori de Sancho de Ávila. Us confesso que tenia alguns dubtes sobre l’oportunitat de penjar-lo aquí atès el seu caràcter íntim i familiar. Tanmateix, els seguidors d’aquestes Totxanes -i molt especialment els que han seguit els apunts dels darrers mesos dedicats a la malaltia de mon pare- ja estan al cas de la majoria de coses que hi he dit.
Ara bé, el que realment m’ha acabat de decidir és la coincidència d’alguns presents en l’acte que, bé de paraula o per correus electrònics rebuts aquesta tarda, em demanen que el pengi perquè la seva lectura pot resultar d’utilitat a les persones que estiguin passant per una situació similar.
Aquí el teniu, doncs. Els Blocs també serveixen per coses així.)

(n’hi ha més)

Una història de Nadal al Tanatori

Estimat Joaquim (*), sempre fent-nos costat en les dates tristes, benvolguts amics, companys… En nom de la família us vull fer arribar l’agraïment que sentim per la vostra presència en l’acte d’avui i per la companyia i el suport que hem rebut de tots vosaltres en aquests temps una mica complicats que ens ha tocat de viure darrerament al voltant del pare.

Ja ho sabem que no són dies, els dissabtes i els diumenges, per vetllar difunts o per anar als tanatoris però, dissortadament, aquestes coses vénen sense avisar i les hem d’entomar de la millor manera possible. És l’experiència que ens dóna la vida. La que hem après dels nostres majors. La que, a casa, ens va transmetre el pare, que ara se n’ha anat, i la mare, que ens va deixar fa tres estius.

Però si he demanat d’intervenir en l’acte d’avui no ha estat només per agrair-vos el vostre suport sinó, també, per explicar-vos una història. Una història familiar de Nadal.

Estic segur que a vosaltres també us passa que a mesura que aneu posant anys apreneu a donar un valor especial a les celebracions familiars (els sants, els aniversaris, Nadal…). Aquests dies en què la família s’aplega al voltant d’una taula per passar una estona agradable amb el goig de l’estimació compartida. Són ocasions en què volem que tot rutlli com una seda, que cap entrebanc torbi la imatge que volem que quedi en el record de tots els presents.

I ho fem perquè ens inspira un mateix pensament: “Potser l’any vinent no hi serem tots”. Un pensament, és clar, secret que, com a molt, ens atrevim a exterioritzar de manera aproximada quan a l’hora dels brindis els Isern -que venim del ram de la construcció- diem allò de: “Que per molts anys puguem fer les mateixes obres amb els mateixos paletes i manobres”.

Us explico tot això perquè el dia de Nadal de 2008 -no aquest darrer, l’anterior- vàrem tenir el pare a dinar a casa meva. Al voltant de la taula, sota la mirada cofoia de l’Anna i meva, ens acompanyaven la mare de l’Anna, el Marc i l’Eloi, la Céline, la Mercè, l’Eloi petit, el Manu, el Blas i el Miquel i ell, el pare.

Feia molt pocs dies que havia sortit al carrer un llibre. Aquest: “50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira”. Un llibre que, com podeu endevinar pel títol, el que pretenia era recuperar aquell costum familiar, ara ja molt perdut, de cantar i recitar nadales a l’hora de les postres del 25 de desembre.

En saber de l’existència del llibre l’Anna i jo no ens ho vàrem pensar dues vegades: compraríem uns quants exemplars dels “50 poemes” i cada convidat trobaria el seu al costat del tovalló. Un exemplar, a més a més, amb una dedicatòria personalitzada per cadascú feta per l’Anna i per mi. Aquest és l’exemplar del nostre pare i aquesta –“Bon Nadal i feliç 2009, pare!”– és la dedicatòria que li vàrem escriure.

Val a dir que la idea va resultar un èxit absolut. Molts dels presents aquell dia ara són aquí i en poden donar testimoni. Tothom va cantar i va recitar -sense enfilar-se damunt de cap cadira, val a dir- i el nostre pare ho va fer com el primer i el més entusiasta.

El dia de Nadal de 2009 -un any després- el pare ja estava afectat per la malaltia i no vàrem poder repetir la festa amb ell. El Francesc i la Dolors varen tenir la generosa pensada d’emportar-se’l a casa seva, a Cerdanyola, per fer el dinar de Nadal amb ells. Amb l’Albert, l’Olga, el Pau, la Rosana i, sobretot, amb l’Arnau, el seu besnét. L’Arnau, que és molt petit, encara no ho sap però és a ell a qui correspon l’honor d’haver estat el protagonista de les últimes alegries de la vida del pare. Aquella va ser l’última vegada que va sortir del centre sòcio-sanitari on ha acabat els seus dies.

A casa nostra vàrem reproduir la mateixa festa. Gairebé tots els llibres de l’any anterior ens servien i a l’hora de les postres vàrem recitar i cantar com pertocava. Però a tots ens va quedar una íntima recança. Un cert sentiment de deute no pagat. No hi érem tots: hi faltava el pare.

I a mi avui m’agradaria que em permetéssiu d’alguna manera satisfer el deute. Ja he dit que un diumenge no és dia per anar a tanatoris. També pot semblar que la seriositat d’un funeral no té gaires punts en comú amb l’alegria festiva de les tonades nadalenques. Jo ja m’entenc, però. I per això precisament us estic explicant aquesta petita història familiar de Nadal. Encara que siguem a primers de febrer.

Mireu… Si el pare hagués estat bé aquell dia jo li hauria dit: “Per què no ens recites aquest poema de la pàgina 55, que és de l’Apel·les Mestres”. I ell m’hauria contestat: “I tant que sí”. I hauria començat:

Les estrelles
(Apel·les Mestres)

El cel és un camp
ple de meravelles;
l’ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.

Quan apunta el Sol,
les flors se repleguen;
quan el Sol se pon,
totes s’esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.
 
I en acabar, tots hauríem aplaudit amb entusiasme pensant dintre nostre “Què bé: un any més tots junts”. Després, cap a mitja tarda, el pare hauria dit: “Bé… jo ja començo a desfilar”. I s’hauria abrigat amb aquella caçadora que li vàrem portar de San Francisco que tant li agradava. I s’hauria posat, tot flamenc, la gorra. I hauria agafat el bastó -aquell bastó amb el qual mantenia una relació que era un mig i mig d’amor i d’odi- per tornar-se’n cap a casa…

Però no va poder ser. I ens quedava un deute, una sensació de cosa no resolta que avui, gràcies a la vostra paciència, tinc la impressió que ja hem pagat. Perquè gràcies a la imaginació de tots vosaltres el pare ha dit el seu vers de Nadal.

De debò, no us podreu arribar a imaginar mai de quina manera mon germà -còmplice amb mi de tot el que us he dit- i jo us agraïm la vostra paciència durant aquests minuts.
 
Moltes gràcies.

——————————————————————————————

(*) Joaquim Climent, rector de la parròquia de Sant Genís dels Agudells, padrí de bateig del noi gran de casa (1975) i amic meu des de fa més de cinquanta anys. Va oficiar les cerimònies de comiat del pare de l’A. (1995), de ma mare (2006) i ara de mon pare. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!