Pere Calders i Joan Triadú. Cartes i textos.

Aquests dies estic llegint un llibre deliciós, creieu-me. Un llibre que, a més a més, per la seva condició de fragmentari em permet atacar-lo en petites dosis (entre mon pare i la feina vaig molt atrafegat, últimament) sense perdre’n el fil. Es tracta d’“Estimat amic. Cartes i textos”, editat fa tot just tres mesos per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Sota la cura de Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí -les mateixes que varen col·laborar en la redacció de les memòries de Joan Triadú- aquest llibre d’ara aplega per una banda quasi un centenar de cartes de Pere Calders a Joan Triadú escrites entre els anys 1950, en l’exili mexicà, i 1992, ja instal·lat a Barcelona. I per l’altra, una vintena d’articles, crítiques i comentaris de Triadú dedicats a Calders, de l’obra del qual va ser el primer seguidor i propagandista.  (n’hi ha més)

Fins on he arribat en la lectura -sóc encara a la primera part, la de les cartes mexicanes de Pere Calders- ja he trobat una llarga llista de frases i de reflexions dignes de remarca.

Per exemple aquest fragment en què l’escriptor parla amargament de l’actitud dels exiliats:

((Mèxic, D.F., 21 de març de 1953)
“Jo veig que a Catalunya es treballa i que aquí ja no hi fem res. Però he descobert amb sorpresa que es necessita una certa valentia per a fer aquesta afirmació en el nostre medi; és força general encobrir la falta de valor per a emprendre el retorn -disposats a fer front amb tota la dignitat possible als atzars que això comporti- emparant-se en un radicalisme patriòtic que per massa còmode i exempt de perill, com vos remarqueu, no té cap interès.”

O aquesta reflexió trobada per Calders en un llibre d’Agustí Esclasans:

((Mèxic, D.F., 5 de juny de 1954)
“Recentment he llegit el llibre de l’Esclasans “La meva vida (1885-1920)” i, a part de l’interès que se salva de la seva il·luminació de ritmòleg sistemàtic, hi he trobat un concepte que em sembla exactíssim: cent anys de cultura ens donaran una política, però cent anys de política no ens podran donar una cultura.”

O aquest comentari pertanyent a una extensa carta en què Calders explica una de les enèsimes crisis del grup que feia la revista “Pont Blau”:

((Mèxic, D.F., 19 d’octubre de 1955)
“… per la meva banda, no penso escoltar mai més cap líder que, en parlar-me d’un obstacle, no m’ensenyi al mateix temps la manera de saltar-lo. Aquesta actitud atenua els entusiasmes i obliga a pensar en les coses elementals i eternes, senzilles, poc espectaculars, però que encara no estan al nostre abast.”

O aquest altre comentari sobre els editors i el patriotisme:

(Mèxic, D.F., 5 de novembre de 1958)
“En el cas de l’editor català i en català, no crec com en Sales que sigui indiscutible el seu dret a editar el que vulgui, per la senzilla raó que no s’oblida mai, que jo sàpiga, de proclamar la seva abnegació patriòtica. Vós teniu raó quan dieu que escriure, editar i llegir no s’ha de fer per patriotisme, però els nostres editors es refereixen reiteradament als seus sacrificis. N’hi ha que se sacrifiquen fins el punt de permetre que pagui el lector que compra el llibre i pagui l’autor que l’ha escrit, quedant l’editor entremig de l’un i de l’altre esperant plàcidament que la posteritat el consagri. Crec que en casos així no hi sobraria una mica de patriotisme.”

I, finalment, una lúcida reflexió sobre el realisme que Pere Calders, el mestre de la imaginació, exposa al seu amic Triadú a propòsit d’uns comentaris de Joan Sales que titllaven “Ronda naval sota la boira” com una novel·la “totalment irreal, absurda i sense interès humà”:

((Mèxic, D.F., 9 de gener de 1959)
“A mi, això d’adscriure el realisme a una època determinada em sembla tan gratuït com atribuir-li un valor com a gènere literari que, per ell sol, pugui anular tota altra tendència. El realisme és un fenomen de després de la guerra, d’abans de la guerra i molt, molt anterior a qualsevol diferència que pugui sorgir entre Sales i jo. I es tracta sovint d’una etiqueta amb la qual es pretén donar una patent de dignitat a alguns dels apetits més grollers del gros públic, que és qui fa un ús més immoderat i perillós de l'”interès humà”. Amb freqüència, he vist l’interès humà atret per espectacles morbosos i de mal gust, per la crueltat, la violència o la pornografia més o menys dissimulada. Potser és una qüestió de sensibilitat que m’afecta directament: desconfio per instint del realisme en literatura, tant com del materialisme en filosofia. En l’home, és tan “real” el dolor, la seva capacitat per a causar-lo als altres i envilir-se, com el seu tenaç manteniment d’una fe i el seu desig de puresa. No puc entendre que un cristià sincer tanqui els ulls de l’esperit al somni.” 

(Vist el joc que dóna el terç de llibre que fins ara porto llegit gairebé puc assegurar-ho: continuarà)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *