Totxanes, totxos i maons

El dimarts de la setmana passada, en el transcurs de la segona i darrera sessió a La Pedrera dedicada a Joan F. Mira l’amic Vicenç Villatoro em va deixar d’una peça. Tan bon punt em va veure li va faltar temps per felicitar-me per la rapidesa en fer-me ressò en aquestes Totxanes de la notícia que el dia abans ens havia donat el mestre Mira en anunciar públicament que estava en plena traducció de l’Odissea. “T’has avançat a La Vanguardia. Poca broma”, em va dir.

Efectivament, aquell dilluns quan vaig tornar a casa portava al cap la idea de difondre la gran notícia. Podia haver esperat a fer-ho l’endemà però com que no tenia gaire son em vaig decidir a escriure-la i penjar-la uns minuts abans de la mitjanit (vegeu-la aquí).  (n’hi ha més)

I, efectivament, l’endemà l’únic diari que va donar la notícia va ser La Vanguardia per mitjà de Rosa Maria Piñol, la veterana i competent periodista de la secció de Cultura.

El que em va deixar de pedra, però, no va ser només la constatació que Vicenç Villatoro segueix aquestes Totxanes sinó que les segueix amb la nocturnitat suficient com per veure la meva notícia penjada abans de llegir-la, hores després, al diari.

Cofoi fins a la punta de les orelles li vaig dir que, ja que era seguidor d’aquestes Totxanes, potser li faria gràcia saber que el fet de no tenir activada l’opció de rebre comentaris dels lectors està íntimament (i indirecta) relacionat amb ell.

Com que els fets es remunten al mes de novembre de 2004 és molt possible que els lectors els desconeguin. La història comença arran d’un apunt meu en el que parlava de “La derrota de l’àngel”, el llibre que acabava de publicar Vicenç Villatoro amb el qual havia guanyat el premi Carlemany i el comentari absolutament poca-solta i improcedent que un tal “Anònim” (perfectament identificat, d’altra banda) va ejacular-hi (vegeu-los aquí).

Emprenyat com una mona dos dies després vaig escriure un apunt que vaig titular “Que us moqui la mama” (vegeu-lo aquí) en el que anunciava que a partir d’aquell dia desactivava l’opció de posar comentaris.

De moment no tinc cap intenció de tirar-me enrere d’aquella decisió. Qui vol comunicar-se amb mi té una adreça electrònica de contacte al seu abast només fent clic damunt del “jotajotai” que trobarà sota del títol de cada un dels apunts. I de fet no deu ser tan difícil ni arcà ja que tinc la sort de rebre força correus amb comentaris dels lectors. Correus que en la immensa majoria dels casos responc encara que sigui només per donar les gràcies a qui me’ls envia per passar per les Totxanes.

Ja ho pots veure, amic Vicenç, bon coneixedor de les tradicions i les savieses seculars: tot està relacionat amb tot, encara que de vegades no ens ho sembli.

Ah! I moltes felicitats pel premi Ramon Llull amb la novel·la sobre el Barça. Una novel·la que llegiré amb gran interès, no cal dir-ho, però que et confesso que, pel que han resumit els diaris, em fa una certa prevenció d’entrada (he, he… això ho puc dir ara perquè sóc un crític literari retirat de la circulació).

——————————————————————————————

Sobre el senyor Carretero i la seva marxa de la direcció de Reagrupament.cat (vegeu aquí) l’únic que se m’acut dir és el que ja vaig escriure en el meu apunt del 4 de novembre passat (vegeu-lo aquí) i que deia el següent:

A tots els grups, faccions, tendències i capelletes de l’independentisme català.

Ja haureu llegit també l’anàlisi que Vicent Partal en feia ahir en el seu “Mail obert” (vegeu-lo aquí).

Continueu filant tan prim i agafant-vos-la amb paper de fumar, xavals. Continueu, que farem plorar de pena…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!