UNA JUSTA I REEIXIDA RESTITUCIÓ

Gràcies a La Xarxa, impulsora de reparar una ignomínia, avui gaudim de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, esbucades per Espanya.

Postal, en castellà i en esperanto, de la inauguració de 1919

***

A vegades la nostra cíclica història ens brinda qualque sorpresa del tot inesperada. Arran que el Tribunal Constitucional impedís, entre molts d’altres cepillados, que l’Estatut de Catalunya (votat amb certa desgana per la ciutadania del Principat) parlés de símbols nacionals, poc es pensaven els espanyols que la indignació popular seria capaç de generar els tres efectes que havia predit Heribert Barrera com a punt sense retorn cap a la independència: que el President de la Generalitat fos sobiranista, que en el camp del Barça es fes un clam per la independència i que el poble arrossegués els partits polítics i no viceversa. Així, la reacció contra l’imperialisme, el jacobisme i el colonialisme de Castella ens ha fet avançar a una velocitat que, per més obstacles que hi posin, no té aturall. La lliçó o, si es vol ser menys taxatiu, una de les grans lliçons a considerar és la força de la simbologia. Encara que els nostres drets (civils, lingüístics, culturals i identitaris) són febles i d’oripell, sense que l’Estat que els ha de tutelar els protegeixi, “els símbols són una arma carregada de poble” (Jaume Santandreu dixit) del tot incontrolable. Ens ho han dictat a sang i a foc i no ho hauríem d’oblidar mai. Els símbols ajuden a la definició de la identitat; els símbols fan poble.

L’arquitecte i urbanista Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, va acceptar dissenyar un gran monument arquitectònic per instal·lar a Montuïc. L’autor va tenir clar, des del primer moment, que havia d’alçar un referent fàcil d’identificar: les quatre barres. En realitat, va seguir una pauta tradicional que molta de gent no ha observat. El balcó de l’Ajuntament de Barcelona (1), el portal de la Generalitat (2) o la Sagrada Família (3) només són tres exemples d’utilització del símbol nacional de tots els catalans. Així, Puig i Cadafalch va dissenyar quatre esveltes columnes jòniques, de 20 m d’alçada per 2 de diàmetre, que s’instal·laren i inauguraren l’any 1919 a Montjuïc.

L’any 1923, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, instaurà una dictadura militar, auspiciada per l’exèrcit i Alfons XIII, amb el suport de l’església i dels socialistes espanyols. Es carregà immediatament la Mancomunitat. Puig i Cadafalch es va haver d’exiliar. Mesos abans que s’inauguràs a Montjuïc l’Exposició Internacional de 1929, s’imposà el nom d’España a la plaça de les Belles Arts i el de Pueblo Español a la muntanya. Amb la pretensió simbòlica de dinamitar les quatre barres, les columnes varen ser esbucades (4) i. com a afronta directa, a la zona de l’entrada al recinte firal s’edificaren dues grans torres venecianes vermelloses, com a expressió arquitectònica de la bandera espanyola. Tot això va passar durant una dictadura militar fa més de 80 anys.

El breu període de la República (1931-1936) no va reparar aquella ignomínia. El Franquisme, per descomptat, tampoc. A partir de l’encara vigent Restauració Borbònica de 1975, els partits polítics han fet més per mantenir i protegir els símbols feixistes que no per fer justícia. Mentre la d’Amnistia va servir com a llei de punt i final per protegir els criminals de guerra, la deficient Llei de la Memòria Històrica no permet, ni tan sols, recobrar i dignificar els morts escampats per les voreres dels camins. És bo de veure que, des de les institucions, tampoc no es procediria a recuperar les quatre columnes. Els polítics de tots els signes, fossin traïdors o fossin ineptes, revalidaven l’abús cada dia que passava mentre, en paral·lel (no sé si més causa que efecte) una conxorxa còmplice de silencis certificava que els intel·lectuals dels postfranquisme han desertat de la seva funció social i dimitit la vindicació.

Benauradament, des de la societat civil i a l’entorn de la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals) (5), es va congriar un moviment orientat a la reparació de l’ensorrament de les quatre columnes. Alguns obstacles naturals (pocs) i d’altres d’imposats (la majoria) varen dificultar el camí d’una reivindicació justa, noble i necessària. Finalment, el novembre de 2005, el Parlament de Catalunya, per unanimitat, va aprovar la restitució de les quatre columnes. Anava passant el temps i emergien noves travetes. Algunes inventades com a excuses de mal pagador. Primer al·legaren “contaminació visual”, però, ai, las!, el juny de 2007, en una conferència d’arquitectes a l’Ateneu Barcelonès, els experts varen rebatre l’afirmació i es reiteraren en la magnificència de l’obra de Puig i Cadafalch. Fracassat l’argument “tècnic”, l’Ajuntament pretenia de posar les columnes de costat, que no es vessin gaire, “per a no provocar la dreta”. És que per ventura les quatre barres són d’esquerres? Allò que molestava, de bon de veres, no era la dualitat entre esquerres i dretes, sinó entre Catalunya i Espanya, perquè s’enaltia un símbol nacional que posava en evidència els nous intents de dinamitar el projecte per part dels qui volen la nació sotmesa.

A poc, a poc, els suports a la iniciativa popular varen multiplicar-se. L’evidència de l’etnocidi artístic, mentre es produïa el lingüístic i el cultural, va fer aixecar veus de protesta arreu de la nació (6). Alguns polítics com Joan Rigol, encara que fos a títol personal, s’afegiren a la creixent exigència ciutadana de reparació. Finalment, la primeria de febrer de 2011 vaig rebre, per tres vies distintes, la invitació (7) a la inauguració de les noves columnes, amb una dedicatòria . No s’havia fet ni amb la força ni amb la diligència que calia, però s’havia assolit l’objectiu d’aquella excel·lent i ara ja reeixida iniciativa popular en defensa dels nostres símbols. La feina continua. Romanen encara moltes de quatre barres esbaldregades arreu per aixecar. Les de més urgent reparació són les que hi ha ajagudes a la ment d’una part de la població. L’escola i el postfranquisme actiu no deixen de sembrar-nos de sal les memòries, d’esquarterar-nos el territori, de promoure la ignorància, d’atiar-nos una por irracional. Aquestes són les estaques que hem de tombar si, per Història i per Justícia, volem aixecar les quatre barres en el concert de les nacions lliures del món.

EPÍLEG: Josep Puig i Cadafalch és Doctor Honoris Causa a París, Freiburg, Tolosa i Barcelona (evidentment, cap universitat espanyola). La seva obra, ensorrada per la dictadura militar, ha estat dinamitada virtualment durant més de 80 anys. El dictador Miguel Primo de Rivera té monuments arreu d’Espanya, sostinguts per governs hipotèticament democràtics i mantinguts amb doblers públics. El seu fill major, José Antonio, va fundar la Falange Española que va sembrar les voreres dels camins de Mallorca de morts innocents. Molts d’ells continuen ensorrats a l’espera d’un acte de reparació i justícia. Desensorrar les quatre columnes de Montjuïc ha estat tot un símbol en defensa de la dignitat col·lectiva.