“Alceu-vos, xe!” (4a i última part). A propòsit de la reedició de “Brossa d’ahir”, de Pep Laguarda & Tapineria.

(La sèrie comença aquí)

El primer que sentim en posar "Brossa d’ahir" són refilets d’ocells i uns arpegis de guitarra molt suaus. Un pròleg perfecte perquè resumeix amb precisió el que ens espera durant els següents quaranta minuts: inspiració, naturalitat i senzillesa. I talent, és clar. Ja hem entrat, doncs, a dins d’"Alceu-vos, xe, que ja és de dia / Sent" (7’56"), un tema en bona part instrumental amb una base rítmica de bateria i baix que saben retirar-se a temps per deixar espai als revolts de la flauta i al lirisme dels pernils. Un llaüt i unes guitarres que en algun moment arriben a sonar com bouzoukis.  (n’hi ha més)

"Cims i abismes" (5’15") és l’apoteosi de les guitarres. L’harmònica i una percussió molt peculiar li donen al tema un aire "folk song" molt característic. Les veus de Laguarda i del company que el dobla desgranen el tema de manera relaxada i el coixí de cordes acústiques funciona de meravella.

"Caseta del plater" (5’40") va també de folk però amb aires molt més mediterranis. El pes de la melodia recau sobre dues flautes i una percussió de bongos marroquins i canyetes. Els cors són bàsics. A destacar el fragment "… no et volen aixina de lliure". És el tema més líric de l’àlbum. I el més característic. Ja veureu com a la segona audició us atraparà i no us el podreu treure de sobre.

"Una paüra" (7’55") és el tema d’estructura més complexa. Despista al començament per la seva parsimònia però de seguida creix incontenible amb un baix, una bateria i, sobretot, un violí (magne Xavier Riba) que acceleren la melodia fins a l’estrofa central ("Endins, a prop del foc, l’alcohol us fa ballar fandangos…"), un dels moments més inspirats de l’àlbum.

"Milanta anys-llum blues" (2’44") és el tema més curt. Ens el serveixen amb aplaudiments al començament i al final, com si fos enregistrat en directe (cosa incerta). El violí de Riba continua ple d’inspiració i, malgrat l’acompanyament de guitarres i percussió, s’emporta tots els mèrits d’aquest blues no pas de Nova Orleans sinó de la terreta dels Borja.

"Balada de l’àngel bru" (9’12") és el joiell d’or que clou com correspon un àlbum irrepetible com aquest. És el tema més "cantat" de tots. Vull dir amb més lletra per explicar. Guitarra i canyetes percutores porten el pes de la melodia. L’harmònica i la flauta donen color sempre que es necessita. La veu de Laguarda -sorprenent en una primera audició- ja se’ns ha posat a la butxaca des de fa estona. El disc, que començava convidant-nos a posar-nos dempeus perquè es feia de dia, es clou amb un altre crit: "A la muntanya!". Ens n’hi anem. La música s’atura. La màgia s’ha acabat… fins a la propera audició.

Postdata per a Àlex Eslava, director de DiscMedi: Els qui et coneixem sabem que tens un caràcter raret de collons però, nano, s’ha de reconèixer que quan t’ho proposes l’encertes. Gràcies a la teva iniciativa en els darrers temps hem tingut discos com "Joies robades", de Joan Isaac, "Raixa", de Maria del Mar Bonet, "Cordes invisibles" amb la música de Josep M. Bardagí (era imperdonable que es perdés) i les reedicions de "Joana Lluna", de Joan Bibiloni, "Orgia", de Sisa, "Música Dispersa" i aquest bellíssim "Brossa d’ahir" de Pep Laguarda & Tapineria. A cadascú el que sigui seu. I per a tu, aquesta vegada, una Matrícula d’Honor (o com es digui ara).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *