Mans al cap.

Vespreja. Enfilo Escorial amunt i m’aturo a mig camí, a l’alçada de Disco 100. Pregunto si ha arribat el Mishima i el tribut a Umpah-Pah. Encara no. Allí coincideixo amb la L. i els seus bessons d’un any i mig ben arrepapats a la cadireta doble. Cada vegada s’assemblen més, trobo. M’ajupo, els faig una festa (dues, vaja) i els acarono el cap.

Poca estona després la moto em porta al capdamunt del carrer Escorial, a la residència on s’està mon pare per començar la rehabilitació després de l’embòlia. És al llit i s’adona de la meva presència tan bon punt passo la porta. Em diu “ho-la” (així, marcant les síl·labes) i somriu. És curiós: no havia vist mai a mon pare tan somrient com aquestes darreres setmanes. Sembla feliç. No és mal senyal.  (n’hi ha més)

M’hi acosto, li faig un petó i li pregunto com està i què ha fet des del migdia. Preguntes de nota, val a dir, atès el seu estat. Comença a dir-me alguna cosa amb prou trellat però a mig camí s’entrebanca o es despista i se li trenca el fil dels pensaments. Examen encara no superat, doncs.

Ens mirem en silenci i li poso la mà esquerra plana damunt del cap, com protegint-li la closca. M’adono que és el mateix gest que vint minuts abans he fet als bessons de la L. i la S. a la botiga de discos i per primera vegada intento racionalitzar un gest que tinc molt costum de fer quan sóc amb un infant: adapto la meva mà a la forma del cap del menut i procuro tenir-la una estona fixa, sense moure-la.

Vaig començar a fer aquest gest amb els nois de casa des que eren molt petits. I encara ara els el faig. De fet, no és pas una carícia. No té res a veure amb una magarrufa al nas, una moixaina a la galta o una estirada suau d’orella. És alguna cosa més en la que mai havia pensat com hi penso ara però que sé que tinc molt interioritzada.

No vull posar-me transcendent però vindria a ser com una espècie d’imposició de mans instintiva, com un intent de protegir la closca de la persona que tinc davant meu i de transmetre-li a través de les mans valor, empenta i seguretat.

(Ara que hi penso, la meva àvia deia de qui tenia les mans calentes que tenia “molta virtut” i jo les tinc sempre a bona temperatura. Oi, A.?)

Aquestes darreres setmanes, observant mon pare ajagut al llit del Clínic, em fixava en el seu cap i pensava que totes les claus de la seva postració i de la sobtada pèrdua de qualitat de la seva existència s’amagaven dintre d’aquella caixa òssia que anomenem crani i que figura que protegeix el seu cervell almenys de les agressions externes (per les internes, ai las, de moment no hi ha protecció).

Llavors li posava la mà al cap, allí on el contacte amb l’os és gairebé directe i només hi ha una capa de pell summament prima com a intermediari, i pensava que possiblement aquella escalfor que irradiava l’ajudava una mica a trobar la via per sortir del seu fosc, misteriós, inclement laberint…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *