Mon pare fa 90 anys (celebració al Clínic).

Avui -diada de santa Cecília, patrona dels músics, i aniversari de l’assassinat de John Kennedy- mon pare compleix 90 anys i, contra tot el que ens hauríem pogut imaginar quan des de fa força temps planificàvem la festa, els celebrarà a la secció de Neurocirurgia de l’Hospital Clínic on està ingressat des que fa un mes i quatre dies va tenir l’incident que va derivar en una severa embòlia sobre la qual he anat explicant coses en apunts anteriors (vegeu aquí).

Precisament avui serà l’últim dia de la seva estada al Clínic ja que demà el traslladen a…  (n’hi ha més)

… a una residència sòcio-sanitària en la que iniciarà el procés de rehabilitació. Una residència a tocar del Parc Güell, molt propera a casa, en la que està previst que hi passi unes quantes setmanes fins a veure quin és el seu marge de recuperació.

Mentre escric això l’A. s’encamina cap al Clínic per acompanyar mon pare en aquestes primeres hores i donar-li l’esmorzar. Després prendrà el relleu mon germà i esperem que al llarg del dia, de manera gradual per no emprenyar gaire, anirà passant tota la família fins a l’hora de donar-li el sopar, àpat en el que m’he especialitzat jo des del primer dia que va començar a menjar per la boca.

Espero també que aquest matí les infermeres hagin pensat en el que els vaig demanar ahir i que l’hauran despertat amb un “Feliç aniversari”.

Al llarg d’aquestes darreres setmanes l’estat de mon pare ha anat evolucionant d’una manera que segurament deu ser l’habitual en casos com aquest vistos amb els ulls d’un expert però que als de casa, mancats de tota experiència en tràngols similars, ens sembla si més no curiosa.

La primera setmana i mitja va ser crítica. La major part del temps la passava endormiscat i pràcticament no donava cap senyal de reconeixement dels qui érem al voltant seu. Menjava per sonda naso-gàstrica.

Cap al desè dia el canvi va començar a notar-se: estava més estones despert, fixava la vista, saludava i somreia als acompanyants i menjava per la boca (vegeu aquí). A poc a poc la revifalla física i sobretot mental ha anat avançant i això ens fa pensar que amb una rehabilitació específica podrem recuperar una part -segurament petita- d’aquell home endreçat, metòdic i autònom (vegeu aquí) que des de fa una pila de mesos tenia previst de celebrar avui els seus noranta anys amb tota la família -els fills, les joves, els néts, el besnét…- al restaurant de la Gran Via on dinava els festius que no anava a casa nostra o de mon germà…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *