Totxanes, totxos i maons

La literatura espanyola té dos autors catalans que jo m’estimo molt especialment, Juan Marsé i Manuel Vázquez Montalbán, i que em serveixen per il·lustrar amb exemples concrets les relacions sempre complicades que hi ha entre la literatura i el cinema. Començo per Marsé, un home que fins ara no ha tingut gens de sort quan alguna de les seves novel·les ha saltat a la pantalla gran.

Sempre, però, ens quedarà el dubte sobre què hauria passat si Víctor Erice hagués pogut arribar a filmar la seva versió d'”El embrujo de Shangai”. A finals de 2001 el guió es va publicar en forma de llibre (amb el títol “La promesa de Shanghai” i editat per Areté) i, almenys, en aquest format -el text i l’enfocament són senzillament esplèndids- es veia de manera bastant clara que aquesta vegada amb Erice el malefici es podria haver trencat. O que, almenys, se superaria el llistó que va deixar Fernando Trueba, que és qui va acabar fent la pel·lícula (cosa que, ara que hi penso, tampoc tindria un mèrit excessiu).  (n’hi ha més)

De Vázquez Montalbán podríem dir gairebé el mateix. Sobretot pel que fa a la poca fortuna cinematogràfica de la seva sèrie de novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho. Com passa amb molts altres autors crec que amb el pas del temps tots plegats anirem afinant la percepció del conjunt de l’obra del malaguanyat Manolo i podrem valorar en la seva justa dimensió cadascuna de les múltiples tecles -assaig, poesia, periodisme, novel·la…- que l’home tocava. És un exercici cruel però necessari i clarificador. De la sèrie Carvalho, per exemple, crec que com a molt perduraran quatre o cinc títols. I entre aquests jo hi posaria “El hombre de mi vida” (ep, la primera versió; la publicada en quatre entregues de petit format dintre de la revista Interviu durant un agost de finals dels vuitanta), “Quinteto de Buenos Aires” i, sobretot, “Los mares del Sur”, premi Planeta de 1979.

Ve a tomb tot aquest preàmbul perquè aquesta matinada TV3 ha passat una versió d'”Els mars del Sud” feta el 2003 amb Juanjo Puigcorbé en el paper del detectiu. Com que no m’agrada rabejar-me amb la feina dels altres només diré que després de veure la pel·lícula tinc uns quants arguments més que confirmen un parell de teories meves: la primera és que el denominat “cinema català” -tot i que en aquest cas era una coproducció amb els gallecs i algú més que ara no recordo- la majoria de vegades no és altra cosa que una variant més -estètica i plena de lluentons, això sí- del dèficit públic; i la segona és sobre l’especial pèssima sort que ha tingut l’obra de Vàzquez Montalbán quan ha passat al cinema.

La cosa donaria per a una reflexió molt més llarga però, per simplificar, diria que potser un dels problemes de fons més importants sigui el de la credibilitat. Una credibilitat que es fa miques només en mirar els diversos rostres que ha anat tenint el detectiu a les pantalles.

Recordo que quan l’any 1978 es va estrenar “Tatuaje” -el debut de Bigas Luna, per cert, amb el dissenyador Toni Miró com a autor de la música i una bona colla de músics de la moguda laietana implicats en la gravació de la banda sonora- a l’A. i a mi ens va causar una enorme estranyesa associar el rostre de l’actor Carlos Ballesteros al del mitificat detectiu de les nostres lectures. No ens en sabíem avenir. El mateix ens ha passat després amb els Tino Romero, Galiardo, Poncela, Antoniutti, Puigcorbé i uns quants més que ara no recordo que han intentat usurpar el rostre d’un personatge al qual jo almenys en les meves lectures sempre li havia atribuït unes faccions molt similars a les del seu autor.

Sigui com sigui, però, el que sí que aquesta matinada he pogut comprovar una vegada més és que, malgrat la poca traça de guionistes, adaptadors i directors, quan darrere d’una pel·lícula hi ha una idea o una imatge potent sempre acaba influint beneficament sobre el producte final.

Ho dic perquè encara avui em fascina el rerefons de “Los mares del Sur”. La figura del constructor Stuart Pedrell, aquell magnat immobiliari que un dia decideix seguir el consell de T.S. Eliot de “llegir fins ben entrada la nit i a l’hivern viatjar cap al sud”, però a la seva manera. Per això fa creure a la seva família que ha fugit cap a Tahití seguint les passes de Gauguin quan, en realitat, el que fa és refugiar-se en un pis de la barriada de Bellvitge -construïda per ell- i iniciar un procés de depuració interior, retrobament personal i replantejament de tot el que fins a aquell moment havia estat la seva vida.

És només una idea, una imatge si es vol, però magníficament expressada per Vázquez Montalbán a través del ventall de reaccions que experimenta el seu detectiu durant les nits en què s’instal·la en les mateixes quatre parets on vivia anònimament l’home que busca. Vés per on, a diferència del que deia aquí mateix dies enrere, en aquesta ocasió la literatura li passa la mà per la cara al cinema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!