“Post festum, pestum”, que deia el clàssic. O, dit altrament, set dies després del nostre cap de setmana a la Toscana (vegeu aquí) se’ns acumulen els problemes.
Mentre passejava el diumenge per la tarda mon pare va patir un atac cerebral i encara és a urgències del Clínic. Ara com ara es desconeixen les dimensions del problema, les possibles solucions i les seqüeles que li podran quedar. Noranta anys és una edat complicada per segons quines coses… (n’hi ha més)
Més misèries: durant un parell de dies he hagut de fer servir crosses per culpa d’un esperó al calcani del peu dret amb el qual estic vivint des de fa set anys i que fins ara no m’havia martiritzat. Ja és mala sort… Ara, gràcies als anti-inflamatoris, vaig sense crosses però no puc caminar normalment i coixejo de manera força visible
El duet de males notícies s’ha completat amb una tercera: la mort imprevista del pare de la G., una bona amiga de casa. Era una setmana més jove que mon pare, estava raonablement bé de salut i s’ha mort en cinc minuts, sense adonar-se’n, segurament sense patir…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!