Tres anys després (vegeu aquí) mon pare ha tornat a caure. Ara, però, amb conseqüències més greus ja que s’ha fracturat l’os del nas.
Des d’ahir el tenim a casa, força desorientat, abatut, amb la cara plena d’hematomes i els narius obturats per un aparatós tap que li estabilitza la lesió. Això, entre altres molèsties, l’obliga a combinar durant uns dies les feines de respirar, menjar i beure pel mateix conducte, cosa no tan senzilla com pot semblar a primera vista. (n’hi ha més)
És una situació curiosa, la que estem vivint l’A. i jo. I deu ser, a més a més, la que toca a aquestes alçades. L’aire de casa sembla més dens, l’habitació on mon pare dorm i el bany s’han omplert amb l’olor del nou ocupant, als prestatges del costat del lavabo hi ha dos tubs de pomada, un raspall nou i una dentadura postissa que abans no hi eren. I per la nit hem recuperat l’instint de dormir amb l’alerta activada i de despertar-nos al primer soroll, estossec o moviment que el nostre sistema intern codifica com a anormal.
És el mateix instint de fa trenta anys, quan els nois eren petits. Exactament el mateix que se’ns activaria si el nou habitant fos un nét que els pares ens haguessin deixat a casa per passar el cap de setmana. Olors estranyes i alerta constant, goig i angúnia. Mamífers.
La realitat, però, és més dura amb un home de 90 anys que amb un nadó, és clar. Almenys amb els criteris estètics que la nostra societat occidental i benestant ens ha anat inculcant.
No és només mon pare; la mare de l’A. també va reculant. Ja ho he dit abans: potser és la situació que ens toca de viure a aquestes alçades.
S’està acabant, el temps de les vacances…
——————————————————————————————-
NOTA: La fotografia que il·lustra aquest apunt la vaig fer a finals d’agost. No és res de l’altre món però em transporta al moment que la vaig tirar, molt diferent a l’actual. És una posta de sol agafada en la carretera que uneix Tarento i Martina Franca, a la Pulla (Itàlia). Quan érem de vacances…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!