Totxanes, totxos i maons

Sopant anit amb uns bons amics, la C. i el seu home, va sortir a la conversa el supercomputador Mare Nostrum de la UPC, un dels més potents ara com ara en el món. Gràcies als bons oficis de la C. mesos enrere vaig poder veure de prop aquesta maquinota. Sentia curiositat, més que res, per esbrinar com s’ho havia fet en Pep Benedito, l’arquitecte, i el seu equip per encabir-la dintre dels murs d’una antiga església que hi ha en ple campus de la Politècnica i com havien dissenyat l’estructura que l’aguantava. Quan la visita es va acabar, la persona que ens feia de guia ens va ensenyar un enorme espai subterrani annex gairebé tan gran com el mateix supercomputador. Era el lloc on s’allotjaven les instal·lacions de climatització, energia i seguretat necessàries per garantir el funcionament ininterromput del Mare Nostrum. Va ser en aquell moment -i ahir, sopant, el flaix es va repetir- que em va venir a la memòria el monument del Mestre (Tàpies) dedicat a Picasso.

Es tracta d’un cub de vidre de quatre metres de costat situat al nivell de la calçada del passeig de Picasso de Barcelona, a tocar del Parc de la Ciutadella. En el seu interior el Mestre (Tàpies) va posar-hi un moble antic -un sofà amb elements decoratius modernistes, si no m’erro- i el va travessar amb un parell de bigues de ferro. Segons es va explicar l’any 1983, quan es va inaugurar, el monument era un crit contra el confort i la burgesia i, doncs, era un manifest a favor de l’inconformisme. Uns trets que segons el Mestre (Tàpies) casaven a la perfecció amb la vida i l’obra de Picasso.

La cruel paradoxa de tot plegat és que aquell escultòric bram contra la vida confortable de la burgesia necessitava el suport d’unes instal·lacions proveïdores de confort més pròpies de la secció de neonats d’una Maternitat o de la residència de Michael Jackson que d’un objecte destinat a subsistir enmig del carrer, que és el requisit que han de complir tots els monuments que es fan i es desfan.

I, efectivament, per sota del cub de vidre amb mobles que amb l’aquiescència cofoia dels progres i babaus de l’Ajuntament -intel·lectuals profunds “avant la lettre”- va parir el Mestre (Tàpies) -i vàrem pagar els ciutadans del Cap i Casal- es va haver de construir una estació tècnica on s’hi allotjaven els mecanismes reguladors d’un circuit tancat d’aigua per mantenir sempre nets els vidres, d’una unitat descalcificadora d’aquesta mateixa aigua per evitar les incrustacions i una sofisticada climatització per evitar que els bafos de les condensacions pertorbessin el gaudi i contemplació d’aital monument a la creativitat i al sentit pràctic.

Vint-i-dos anys després el resultat -brut i deixat de la mà de Déu a l’abast dels brètols- està a la vista de qualsevol vianant que tingui l’estòmac de visitar l’homenatge que el Mestre (Tàpies) va fer a Picasso. Sincerament, no sé pas a què esperen per enderrocar aquesta andròmina.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!