Totxanes, totxos i maons

Són bona gent, els espanyols, en general. El que passa és que la majoria tenen un rei al cos de dimensions considerables. Un rei que els porta a valorar el món en funció d’un únic patró de mesura que comença i acaba en ells mateixos. Potser és una reminiscència de l’època en què en els dominis del seu monarca mai no s’hi feia de nit, tal vegada és una mostra d’autoestima en dosis elevades o, senzillament, és un exemple més d’allò que diu la sentència popular que no hi ha res més llançat que la ignorància.

El cas és que els espanyols tenen una irrefrenable tendència a judicar el món en funció de paràmetres molt seus. Ho tenen molt clar i se’ls ha de reconèixer: per a ells una cosa és defensable o rebutjable en la mesura que s’apropa o s’allunya dels esquemes del que podríem definir com “españolidad”. Vaja, una espècie de metre patró.  (n’hi ha més)

Vénen a tomb totes aquestes consideracions de sociologia barata perquè acabo de llegir en el suplement EP3 d’El País -el “diario independiente de la mañana”- una crítica de “Surplus”, l’últim disc del grup català Glissando, que il·lustra a la perfecció el que he dit més amunt.

Signa el comentari un ciutadà que respon al nom de Mikel López Iturriaga i que diu el següent: “Cada vez son más los artistas que cantan en catalán y no responden a los esquemas del rock interpretado en ese idioma. Más cercanos a La Buena Vida y a Los Planetas que a Els Pets o a Lax’n’Busto, Glissando hace pop “indie”, triste en letras y melodías, pero enérgico con las guitarras. “Surplus” es un importante avance. Sin prejuicios, deberían gustar en toda España”.

És a dir, que la cosa funciona perquè “deberían gustar en toda España” ja que “no responden” al tipus de rock que es fa aquí. Ja ho hem entès. Clar i castellà. De tota manera, confesso que el que em commou fins al límit de la llàgrima és aquest impagable “Sin prejuicios” del paràgraf final.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!