Totxanes, totxos i maons

Drapaire com sóc de mena aquests dies faig festa major amb la publicació als diaris i revistes de suplements que apleguen els esdeveniments més notables de l’any que agonitza. Passat festes els posaré en un sobre gran i cap a l’arxiu. Aquest estiu, que m’he dedicat a classificar tots els papers de casa, he endreçat també aquest apartat i, francament, fa patxoca veure ara la pila de capses plenes de material històric ben ordenat des dels primers anys vuitanta fins avui.

Els resums anuals són, doncs, un clàssic d’aquestes dates. Un ritual que, per cert, des de la meva petita parcel·la contribueixo d’uns anys ençà a mantenir vigent ja que tinc uns quants encàrrecs de resums sobre el que ha donat de sí l’any literari català. És a dir, els fets més rellevants, les petites tafaneries, els premis que s’han convocat, els llibres més destacats, els guardons honorífics, la sempre desagradable llista de defuncions, etc.  (n’hi ha més)

Ahir el suplement cultural de La Vanguardia s’avançava a tothom i publicava la llista de llibres més valuosos de l’any a parer del seu equip de comentaristes. El millor llibre de “narrativa hispànica” ha estat “Una discreta venjança”, de Jordi Sarsanedas. Res a dir. Sí, senyor; es tracta d’un esplèndid recull de contes. I com a finalistes han designat, per ordre alfabètic, Cercas, Menchu Gutiérrez, Vila-Matas i Zgustova. Val a dir que el mestre Sarsanedas torna a aparèixer en l’apartat de poesia, ara en el grup dels finalistes, per “Silenci, respostes, variacions”. La darrera referència a autors “hispànics” d’aquesta banda del món la trobem en l’apartat d’assaig i no ficció en el qual apareix, també entre els finalistes, Enric Sòria i el seu excel·lent dietari “La lentitud del mar”. No cal dir que comparant amb l’any passat hem avançat tot i que tinc seriosos dubtes que aquests quatre llibres siguin els únics en català dignes de ser destacats el 2005.

Sobre l’assumpte dels resums anuals m’apresso a dir que estic totalment d’acord amb les prevencions que expressa El Llibreter -un dels Blocs que jo llegeixo- en el sentit que és absurd tancar caixa quan a l’any encara li resten uns quants dies de coll. Recordo que el primer any que em va tocar d’escriure un resum -per a un anuari de gran format i amb moltes il·lustracions que sortia a principis de març- vaig lliurar-lo immediatament després de la Nit de Santa Llúcia. I això com a favor especialíssim perquè vaig convèncer el director de la publicació que un resum amb cara i ulls de l’any literari català no podia ometre de cap de les maneres una referència generosa als guanyadors de la nit més important de les nostres lletres. El que no estava previst, però, era que molt pocs dies després Joan Brossa patís un greu accident domèstic que va acabar amb la seva vida el 30 de desembre. Com una patètica lliçó d’humilitat tota la maquinària editorial es va haver d’aturar per poder donar entrada a la notícia de la mort del poeta.

Això de tancar abans d’hora potser no és tan greu en el cas de les revistes tot i que canta bastant. Sense anar més lluny, la meva crònica mensual del Qué leer de gener -que sortirà cap al 29 o 30 de desembre- no conté ni una sola referència als premis Carles Riba o Sant Jordi perquè el tancament del número de gener s’avança una setmana al termini habitual. Dit altrament, que el vaig haver de lliurar el 12 de desembre, cinc dies abans de la Festa de Santa Llúcia.

El mateix passa amb els llibres que opten als denominats “premis de la crítica”. És a dir, els que es concedeixen a llibres publicats l’any anterior. Sempre esmentaré la gran sort que va tenir Jaume Cabré amb “Les veus del Pamano” quan l’aparició del llibre es va retardar per la bronca organitzada arran de la concessió i posterior retirada del premi Pin i Soler de Tarragona. La diferència entre sortir per Nadal de 2003 o, com va ser el cas, a mitjan gener de 2004 va ser decisiva ja que va permetre que tots els membres del jurat dels Premis de la Crítica Catalana d’enguany coneguéssim a bastament l’obra.

Estem en època de resums anuals. D’aquí a Cap d’Any els diaris i setmanaris n’aniran plens. Uns resums amplis i detallats pel que fa als primers onze mesos i gairebé esquemàtics en la part corresponent a desembre. Potser el correcte fóra ajornar-los fins al 15 o el 20 de gener i publicar-los complets. Per aquella època, però, el personal viurà instal·lat en unes altres cabòries. I, a fi de comptes, si anem a mirar, de drapaires vocacionals com jo tampoc n’hi deuen haver tants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!