Totxanes, totxos i maons

L’endemà de la festa grossa (vegeu aquí) evoco els detalls de la jornada. Va començar amb sessió matinera als Banys Àrabs, a tocar del Born. Un regal de Reis que encara no havíem aprofitat i que ens va proporcionar hora i mitja de banys de vapor combinats amb immersions a piscines amb aigua a diferents temperatures. Relax i, alhora, un sotrac als nostres cossos poc avesats a atresorar tanta salut en tan poca estona.  (n’hi ha més)

A migdia, per continuar amb la cosa salutífera, sengles racions de braves i de “pulpo a feira” a les Delícies del Carmel mentre resolíem a quatre mans el Fortuny i el Serra del dia.

I a la tarda, al terrat de La Caldera de Gràcia, el punt àlgid de la festa. L’A., la seva mare (vegeu aquí) i mon pare -el degà de la festa, amb els seus quasi 90 anys molt ben portats (vegeu aquí)- com a membres distingits. I el germà de l’A. -que encara té la dona i el fill gran fent tombs per Xina- i la senyora Pepi, i la Mercè amb el Manu i l’Eloi petit. I els tiets. I la pila de cosins, nebots, cosins valencians, renebots i altres variants de les col·lateralitats familiars.

I els dos nois de casa amb les seves enamorades (vegeu aquí) -el noi petit amb presses perquè venia de tocar a Esterri i a Vallbona de les Monges i a la nit tocava a Massanet de la Selva- que varen oferir-nos una adaptació impagable del “Jo vull rocanrol” amb una tornada que deia: “Ja té seixanta anys / però fixeu-vos bé que no els aparenta. // Ja té seixanta anys / mireu-vos-la bé / que fa molt de goig.”

I en Joan i la Isabel amb qui ara fa dos anys passejàvem per Las Vegas i Grand Canyon (vegeu aquí) mentre a Barcelona tothom era a les fosques. I els amics del Guinardó (vegeu aquí) que mai ens fallen. I la colla del laboratori amb en Marcelo F. al capdavant. I els bons amics dels Lluïsos (vegeu aquí). I el Jaume i la Griselda (vegeu aquí), amb qui fa 35 anys -el 12 d’octubre del 74- vàrem anar a veure el primer concert que Leonard Cohen va fer a Barcelona. I el Pere i la Mercè (vegeu aquí) amb els quals el 21 de setembre anirem a veure el concert del comiat definitiu del mestre Cohen.

I les seixanta espelmes del pastís gairebé impossibles de mantenir enceses fins al moment de bufar-les. I aquella refrescant barreja de meló triturat amb alfàbrega que ja ha quedat gravada per sempre més en la meva memòria gustativa. I els CD’s amb les músiques dels 70 que ningú no es va atrevir a ballar (jo menys que ningú, i ara em sap greu).

I la por a la pluja (ens parlaven de xàfecs a Moià, al Masnou, a Rubí… alguns amb efectes intimidants). I la sort que no ens caigués ni una gota. I els regals. Tants i tants regals de gent que s’estima l’A.

I cap a quarts d’onze de la nit, després d’ajudar a desmuntar les restes de la parada, cansats per les emocions del dia l’A., son germà i les cosines Montse i Maria Teresa evocant els dies del carrer de la Perla (vegeu aquí), les trapelleries innocents, l’època de Festa Major a Gràcia. I l’esclat de rialles cada vegada que algú encetava un “Us en recordeu, d’aquella vegada…?”.

El retorn al veritable paradís. A l’únic món que existeix de veritat: el de la infantesa viscuda en colla.

I també el record pels que ja no hi són (vegeu aquí). Tot plegat lligams que no es trenquen mai. Passin els anys que passin…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!