Totxanes, totxos i maons

A casa som festers de mena. Vull dir que tant a l’A. com a mi ens encanta celebrar coses. I val a dir que després de tants i tants anys de convivència -amb l’afegitó de la meva dèria per anotar els esdeveniments importants- en tenim una bona pila, de coses a celebrar.

Especialment els aniversaris. I encara més especialment els aniversaris rodons.  (n’hi ha més)

Uns aniversaris rodons dels quals també en tenim ja una bona pila en comú.

D’aquests el que hi ha més a prop són els 60 anys de l’A. que s’escauen el proper diumenge -per celebrar els meus haurem d’esperar al març- i que, com no podia ser altrament, festejarem amb tota la pompa que la xifra -i l’homenatjada, és clar- es mereixen.

Miro cap enrere i evoco altres nous d’agost. El de 1969, per exemple, quan l’A. va fer 20 anys. Ni ella ni jo tenim cap record concret d’haver-lo celebrat junts. Feia dos anys que festejàvem, ens en faltaven tres per casar-nos i encara que avui sembli mentida en aquella època era bastant normal passar les vacances amb els pares.

D’aquell estiu recordo -amb l’auxili de les meves notes- que el vaig passar amb els meus pares i el meu germà al Castell de Corbera de Llobregat. Almenys va ser allí que vàrem veure, el 20 de juliol, l’arribada dels americans a la Lluna.

(Per cert, si les meves notes no m’enganyen el mateix 9 d’agost Charles Manson i la seva colla varen assassinar Sharon Tate, molt pocs dies abans havia esclatat l’escàndol Matesa i molt pocs dies després tindria lloc el mític festival de Woodstock.)

El 9 d’agost de 1979, però, ja ens va agafar a tots els quatre de casa al complet. El noi gran tenia quatre anys i el petit un i mig. El vàrem passar a Mallorca. Posàvem en un hostal bastant justet que ha quedat immortalitzat en una llarga oda d’aniversari que vaig escriure a l’estimada en un bloc de butxaca que vaig comprar especialment per l’ocasió. El títol de la peça ja ho deia tot: “Oda als trenta anys d’una nina / i a un hostal de cagarrina”.

Els quaranta anys -1989- ens van agafar a tots quatre en plenes vacances asturianes i càntabres. Teníem llogat un casalot a Narganes -a la ratlla entre el “Principau” i Cantàbria- i vàrem fer un tec molt respectable al restaurant d’El Capricho de Gaudí, a Comillas. Era l’època que Espanya encara dissimulava a l’hora d’insultar-nos i per això no ens feia res d’anar-hi. Ara, que l’insult als catalans ja forma part de la normalitat, ens neguem a posar-hi els peus. Fins que ens en separem (aviat, espero) que els moqui la mama, als espanyols.

El 9 d’agost de 1999 -el mig segle- ens va agafar en territori indi. Més concretament al Canyon de Chelly (Arizona). Un lloc de difícil oblit al qual vàrem tornar el 2007 (vegeu aquí). Per la nit ho vàrem celebrar, com no podia ser altrament, en un McDonalds a Kayenta, molt a prop de Monument Valley. Per allò de les enamorades dels nois de casa en aquell viatge podríem haver estat sis però finalment vàrem acabar sent cinc, els membres de l’expedició.

I diumenge vinent celebrarem la festa grossa dels seixanta anys en companyia dels nois de casa, de les seves enamorades (vegeu aquí), de la mare de l’A., de mon pare i d’una quarantena llarga de germans, cosins, tiets i amics que, malgrat les vacances agostines, ens podran acompanyar en la gresca.

Ho farem a La Caldera de Gràcia. Si algun lector s’hi vol acostar per fer-li un petonet a la seixantina A. ens hi trobarà a partir de quarts de sis de la tarda. No asseguro res però serà difícil que no li toqui una mica de xampany. O de pastís…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!