Totxanes, totxos i maons

El tanatori de Les Corts de Barcelona és un interessant edifici construït a principis de la dècada dels 90 del segle passat. Morfològicament la seva arquitectura remet a la dels santuaris i monestirs. Hi ha un atri o zona d’accés, un espai destinat al culte -l’oratori- i, articulant tot el conjunt, un pati interior que fa les funcions dels antics claustres. Es tracta d’un espai a cel obert de planta quadrada amb una zona de circulació per tot el seu voltant i unes estances -les sales de vetlla- en el seu interior. Per mantenir la fidelitat al model fins al final la cafeteria -el refectori- té també accés directe al claustre.

Desgraciadament tot i la meva escassa afició als funerals de tant en tant em toca d’anar-hi a algun. Collserola i Sancho de Ávila em deprimeixen cosa de no dir però quan es fan a Les Corts sempre penso “Mira, encara sort” perquè sé que, dintre de tot, podré distreure la meva incomoditat fixant-me en els detalls arquitectònics de l’edifici. Un edifici que, pel que he pogut escatir via Sant Google, és obra de Marina Salvador, una arquitecta catalana especialitzada en obres funeràries i religioses. Una bona arquitecta, afegiria jo.

Fa temps vaig detectar en el tanatori de Les Corts una cosa que m’ha anat intrigant més i més a cada nova visita. En el pati interior hi ha -com en la majoria dels claustres- un pou. O, més exactament, un element escultòric de granit gris d’aproximadament un metre i mig d’alçada que remet de manera bastant evident a un pou. No és, però, un pou normal. Per començar no està situat en el centre sinó en un racó; la seva planta és quadrada, no circular, i la posició de les seves quatre cares no guarda cap paral·lelisme amb les quatre parets del patí dintre del qual s’allotja.

No s’acaben aquí els misteris ja que en la part superior de les seves quatre cares té gravada una inquietant frase en francès que diu: “Le monde est / sans paroles / dans l’oeuf / du serpent”. Que traduït vindria a dir que el món està contingut, sense paraules, dintre de l’ou de la serp.

Fa uns dies ja no vaig poder aguantar més la curiositat i vaig preguntar al personal del tanatori si algú coneixia el significat de tot allò. Vaig tenir sort i un home de mitja edat em va explicar que, pel que sabia, el pou s’havia inaugurat amb l’edifici i era obra d’un artista estranger. Austríac, crec recordar que em va dir. Sembla que en els primers temps dintre del pou hi havia una pantalla de televisió que emetia imatges en circuit tancat i damunt seu, separada per un vidre, la resta del pou era plena d’aigua. Fins al dia que el vidre va fer figa i la instal·lació va fer un pet com un aglà.

Una cosa similar sembla que va passar amb una font-laberint que hi ha arran de terra en la zona exterior de l’edifici a tocar de l’oratori. També allí rajava aigua fins que es va haver d’interrompre la filigrana perquè provocava filtracions al pàrquing que hi ha just a sota. Com que, pel que sembla, estem dintre del planeta conceptual no m’estranyaria gens que el pou del claustre interior i aquesta font exterior “dialoguessin” (això sempre que es pot queda molt bé de dir-ho) entre ells d’acord amb algun secret pla ideat pel seu creador. Si és que és la mateixa persona, és clar.

Com que a mesura que hi vaig pensant la meva intriga no fa més que crèixer he decidit passar a l’acció directa. He esbrinat -sempre via Google- l’adreça de l’arquitecta de l’edifici i li faré arribar per correu ordinari -allò del segle passat que funcionava a base de sobres, segells i uns senyors amb gorra que es deien carters- una còpia d’aquest text i les meves dades de contacte amb la secreta esperança que vulgui aclarir-me tots els enigmes que la seva obra m’ha suscitat. Si me’n surto prometo explicar aquí fil per randa la solució del misteri. L’enigma del tanatori de Les Corts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!