Totxanes, totxos i maons

Ahir vaig xalar més que el senyor José Zaragoza escoltant la SER: vaig dedicar la tarda a llegir “La tele sota Franco. L’aventura de Miramar”, del periodista Ramon Solanes, primer cap de programes de TVE a Barcelona i home amb responsabilitats directives en l’ens televisiu oficial entre 1959 i 1970. El llibre acaba de sortir, l’ha editat Ara Llibres i l’eloqüent imatge que il·lustra l’apunt d’avui n’és la coberta.

Em sembla que ja he dit en alguna altra ocasió que jo em considero membre d’una generació privilegiada: els que recordem el dia que el nostre pare va arribar a casa carregat amb una andròmina coronada amb un parell de banyes que es deia “televisor”. Parlo dels que ara estem fregant la seixantena. Els que gaudiran com jo amb la lectura d’aquest llibre.

De fet, les primeres proves de televisió a Barcelona varen començar el febrer de 1959 amb la retransmissió d’un Barça-Madrid sobre les vicissituds de la qual Ramon Solans dóna uns quants detalls en el seu llibre (*).

Des d’aleshores i fins al 14 de juliol -la data oficial de l’inici de la programació des dels estudis de Miramar, demà passat farà mig segle- s’anaven fent alguns programes de prova i, sobretot, es podia gaudir de la famosa “carta de ajuste”, tot un clàssic de la nostra infantesa.

Puc assegurar que, sense passar misèria, a casa érem lluny de nedar en l’abundància. Tampoc puc dir que els meus pares fossin gent que s’encapritxés amb les coses que es posaven de moda. Més aviat al contrari. Per això, ara que evoco aquella època em sorprenc del fet que vàrem ser dels primers barcelonins a tenir televisió a casa.

Recordo perfectament la imatge de mon pare entrant a casa amb el senyor Rigol, un radiotècnic que vivia al mateix carrer Sepúlveda a tocar del dispensari,  carretejant un parell de caixes de considerables dimensions. Una contenia un televisor de la marca Iberia i l’altra un pedestal força pesant que semblava d’alabastre amb dues antenes metàl·liques que s’hi enroscaven i un cable blanquinós, ample i molt pla que era l’element que connectava aquella andròmina amb l’aparell.

Quan li pregunto ara pels motius d’aquella compra tan matinera mon pare no em sap donar cap mena d’explicació. Ho ha oblidat. El cert, però, és que el fet es deuria produir en algun moment entre els mesos de febrer i setembre de 1959 perquè jo ja recordo haver vist el primer “Festival de la Canción Mediterránea” -que va guanyar Claudio Villa amb “Binario”- des del menjador de casa atapeït de veíns i veïnes.

També recordo que la botiga on mon pare va comprar el televisor es deia “Electrogar” i que l’amo es deia David Forasté.

D’aquells primers temps recordo, és clar, els programes infantils -jo tenia 9 anys- que feien tant des de Barcelona, els diumenges, com des dels estudis del Paseo de la Habana de Madrid, els dissabtes.

A Barcelona triomfava Herta Frankel amb Marilín, “la perrita más lista del mundo” i els titelles Pepito, el Tonto i el Gruñón. A Madrid el presentador era un violinista calb que es deia Walter, “el amigo de los niños” (com el Michael Jackson, tu). L’acompanyava un altre titella que em sembla que es deia “Pedrito Corchea” i que feia de co-presentador amb Walter. I fins i tot recordo novel·les escenificades en episodis setmanals com unes inoblidables “Aventuras de Marco Polo” protagonitzades per un “galán joven y apuesto” que es deia Francisco Morán. Ni més ni menys que el Paco Morán que coneixem ara.

També recordo la gran quantitat d’interrupcions i avaries que amenitzaven la programació. Era quasi un ritual: quan la cosa petava esperàvem uns segons. Si la imatge no tornava de seguida la meva mare se n’anava cap al despatx on teníem el telèfon i trucava a la centraleta de Miramar per saber si l’avaria era d’ells o era culpa del nostre aparell.

Val a dir que la majoria de les vegades la interrupció era per causes tècniques de TVE. Aleshores ma mare es reincorporava al grup familiar de telespectadors amb un lacònic “És d’ells” que ja ha quedat incrustat en el meu subconscient com una de les frases que tornaré a escoltar quan, segons abans de morir-me, passarà davant dels meus ulls la pel·lícula de la meva vida.

I no fallava. Pocs instants després una musiqueta inconfusible donava pas a una altra icona de la nostra infantesa: aquell cartell que deia “Rogamos disculpen esta interrupción en nuestro programa. Permanezcan atentos a sus pantallas”.

Per cert, ara que hi penso sembla que els nostres inefables comunicadors han heretat en el seu codi genètic aquest cartell perquè gairebé tots la caguen clamorosament quan han de confegir en català una frase similar. T’etziben sense cap mena de rubor coses com “Pregem disculpin les molèsties” que et fan esgarrifar fins a la punta dels cabells.

Com sol passar, la gent ha tornat a equivocar els seus referents. Per comptes d’emmirallar-se en aquella gosseta eixerida que es deia Marilín van i es posen a rivalitzar amb Pedrito Corchea, Pepito, el Gruñón i, sobretot, amb el Tonto. Déu meu…

——————————————————————————————

(*) Per situar el lector en l’època faig referència a uns quants esdeveniments d’aquells mesos de 1959: el març Günter Grass publicava a Alemanya “El timbal de llauna”, l’1 d’abril Franco inaugurava el Valle de los Caídos, el 15 de maig “Nazarín”, de Luís Buñuel, guanyava el gran premi del festival de Cannes, el 21 de juny Galinsoga va dir allò de “todos los catalanes son una mierda”, el 18 de juliol Bahamontes va guanyar el Tour de França i el 9 de setembre arribava a Barcelona després d’una llarga aventura el famós “junco Rubia” on hi navegaven Jose M. Tey i Oriol Regàs, entre altres.
En aquell mateix període varen morir Raymond Chandler, Boris Vian, Frank Lloyd Wright i Carles Riba.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!