“Millenium” (i II).

(La sèrie comença aquí)

Acabava de dinar. El dia abans havia lliurat l’últim article abans de la pausa estival del suplement de cultura. M’ho havia combinat tot per no haver de tornar al despatx a la tarda i, per fi, després d’un any d’espera em disposava a començar la lectura dels tres llibres de la sèrie “Millenium”.

Amb la Nespresso l’A. preparava un Ristretto per ella i un Arpegio per mi. A la terrassa corria l’aire i jo m’havia abillat amb samarreta i calça curta per gaudir de la lectura amb la màxima comoditat.

Vaig sospesar el primer volum -625 pàgines, enquadernació americana (patirem!)- i sense més preàmbuls vaig començar a llegir. Cinc segons després vaig tenir un sotrac que per sort em va agafar ajagut a la gandula. Si no, hauria caigut de cul a terra.

Senyores i senyors, resulta que la primera paraula de la primera frase de la primera pàgina d’“Els homes que no estimaven les dones”, la primera novel·la de la trilogia és una cagada gramatical com una casa de pagès.

La frase en qüestió diu: “Hi tenia lloc cada any, pràcticament era un ritual”, amb aquest esgarrifós “Hi” “hinaugural” que no augurava res de bo per a la molta lectura que tenia davant meu. Un cop refet del treball vaig continuar llegint i vaig ensopegar amb unes quantes errades més tot i que, les coses com siguin, cap de la magnitud del pronom inicial que no pronominalitza res.

Els autors de la diguem-ne versió catalana són el senyor Alexandre Gombau Arnau i la senyora Núria Vives però, desenganyem-nos, la responsable final de tot el desficaci és l’editorial Columna, que és qui treu el llibre al carrer.

En aquest sentit és de justícia que digui que el divendres passat vaig passar per La Central -sóc molt “progre”, jo, quan m’ho proposo- i vaig tenir aquest mateix llibre a les mans: l’errada del començament havia estat esmenada. Cosa que m’alegra. El meu exemplar pertany a la primera edició i el de La Central era acabat d’arribar de la impremta. Desconec, per tant, a partir de quin moment es va incorporar la correcció. Almenys aquesta, la més clamorosa. De les altres errades escampades pel text no n’he fet cap repàs.

El traductor del segon volum és un tal “Albert Vilardell” que és el pseudònim sota el qual s’amaga el novel·lista i polític del PSOE de Catalunya -l’antic PSC- Antoni Dalmau. El resultat final és força més digne que el del primer volum tot i que no hi falta algun “a dir veritat” o expressions com “brillava per la seva absència” d’allò més inapropiades.

El tercer volum l’ha traduït Pau Joan Hernàndez, conegut traductor del basc i del francès al qual li devem, per exemple, la versió catalana de “Les benignes”, de Jonathan Littell. Una versió -la de Littell- summament remarcable fins més o menys la meitat del llibre, que va ser quan a l’editor li varen venir les presses, cosa que es percep de seguida perquè la traducció comença a fer figa per totes bandes. La feina de Pau Joan Hernàndez a “Millenium” és correcta i, fins allí on he llegit, diria que és la que llisca millor de les tres.

A diferència de les versions castellanes, que s’han fet directament del suec, les catalanes provenen en tots els casos de la traducció francesa. Desconec com està el mercat de traductors catalans però confesso que em costa de creure que no en tinguem cap que sigui capaç de traduir directament de la llengua sueca.

La sensació de campi qui pugui, però, s’accentua quan mirem els títols de les tres novel·les. En aquest cas el castellà i el català comparteixen pecat ja que en ambdós casos s’ha optat per traduir el títol de la versió francesa, molt diferent de l’original sueca.

Com que tinc la sort de ser amic de l’Anna R., la blocaire de “Viure a Estocolm” (vegeu aquí), una catalana amiga de casa que viu des de fa uns anys per terres sueques, puc dir-vos amb coneixement de causa que els títols traduïts literalment d’aquella llengua serien:
* “Homes que odien les dones” (i no “Els homes que no estimaven les dones”)
* “La noia que jugava amb foc” (i no “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina”)
* “El castell d’aire que van fer esclatar” (i no “La reina al palau dels corrents d’aire”)

En fi… que Nostre Senyor hi faci més que no nosaltres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *