2008, l’any de Manel; 2009, l’any d’Anna Roig i L’ombre de ton chien.

Tot i que ja he dit unes quantes coses -totes en sentit altament positiu (vegeu aquí)- sobre el disc de debut d’Anna Roig i L’ombre de ton chien, per acabar de confirmar el valor del seu treball em faltava encara veure com el defensaven en directe. Un requisit que el divendres passat vaig complir tot assistint al seu tercer -i penúltim- concert a Llantiol.  (n’hi ha més)

Els seguidors fidels d’aquestes Totxanes em diran que això que acabo d’escriure no és del tot exacte. Que, precisament, el meu primer contacte amb aquest grup va ser en una actuació en directe a l’Auditori de Vilafranca del Penedès l’octubre passat amb motiu del lliurament del premi El Lector de l’Odissea.

És cert, els diré. Però cal tenir en compte que entre aquell concert i el de Llantiol hi ha, a part de vuit mesos de creixement i consolidació com a grup, dues diferències importants. Primerament, el repertori d’aquell dia corresponia a l’etapa anterior del grup centrada en la interpretació dels grans clàssics de la cançó francesa. Segonament, no hi ha punt de comparació entre les dimensions de la sala de l’Auditori vilafranquí i la proximitat que ofereix una sala petita com Llantiol. Sobretot si es contempla l’espectacle des de la primera fila com vaig fer jo.

El concert comença amb puntualitat europea i amb la sala gairebé plena. El primer tema és el mateix que obre el CD: “Mon monde”, una cançó delicadíssima que no dubto que figurarà en un lloc ben alt en les llistes de les millors cançons de 2009. Anna Roig s’acompanya al piano elèctric i canta amb una expressió al rostre entre enigmàtica, introspectiva i solemne que lliga perfectament amb el que descriu la lletra.

Després d’aquest inici d’alt voltatge una cançó que no surt al disc sobre una dona tímida que somnia que es converteix en superwoman. En acabar una magnífica introducció de l’Anna sobre els anuncis per paraules dels diaris dóna pas al tercer tema de la nit: “Dolces nits de somnis curts”. N’hi haurà unes quantes més, d’introduccions, al llarg del concert. Totes mesurades i ben pensades.

Segueixen “Punt de creu”, amb ritme de valset, i així fins a esgotar gairebé tots els temes del disc. Entremig dues insercions molt especials: “La chanson des vieux amants”, de Jacques Brel, i una energètica versió del “Poupée de cire, poupée de son”, de Serge Gainsbourg, que a la secció carrossa del públic ens torna a les èpoques heroiques que escoltàvem la senyoreta France Gall i el Festival d’Eurovisió.

Una altra cançó inèdita sobre una princesa i un mariner -amb Anna Roig al piano- i, en la recta final del concert, tres cançons que demostren l’esplèndida capacitat dramàtica de la cantant: “Robert et Viviane”, en la que interpreta dos personatges al llindar de la tercera edat que s’han conegut gràcies a una agència matrimonial, “Triní Sánchez Mata” -una corrosiva barreja entre Betty la Fea i la Lady Veneno de Massiel en una versió més extensa i tremebunda que la del CD- i “Corro sota la pluja”, al meu parer l’altre punt àlgid del disc conjuntament amb “Mon monde”.

La tanda de bisos comença amb un detall que demostra l’amor del grup per la bona cançó francesa i que a mi m’arriba al fons de l’ànima: “Une petite fille”, del gran Claude Nougaro. Els desesperats “Je t’aime, je t’aime…” amb què acaba el tema de Nougaro serveixen per fer un pont molt efectiu (un altre cim de la nit) amb, precisament, “Je t’aime”, la cançó del primer videoclip del nou disc.

Amb la tercera i darrera cançó del concert també la claven: “Comment te dire adieu”, el tema que va popularitzar Vera Lynn els anys 50, en la versió juganera -la lletra és plena de jocs de paraules al voltant de la síl·laba “-ex”- que Serge Gainsbourg va escriure per Françoise Hardy i que Jane Birkin va enregistrar fa pocs anys al seu esplèndid “Arabesque”.

En acabar, el grup munta paradeta damunt del mateix escenari per vendre el seu disc als assistents. Jo, que ja el tinc, compro un parell d’exemplars i demano a l’Anna Roig sengles dedicatòries. Li fa molta gràcia que siguin per a la parisenca C. i la bretona J., les dolces enamorades del dos nois de casa.

Després d’aquesta breu ressenya em sembla bastant clar que la irrupció d’Anna Roig i L’ombre de ton chien és, ara com ara, la notícia més important que ha generat enguany el nostre petit planeta musical. Tant pel que representen ja ara mateix com pel seu potencial de futur. Un grup amb un repertori esplèndid i amb una cantant -ep, i compositora de tots els temes- que, amb senzillesa i convicció, sap fer de cada cançó un espectacle ple d’autenticitat.

Per això crec que, de la mateixa manera que 2008 va ser l’any de Manel, el 2009 portarà el nom d’aquesta formació plena de gust, sensibilitat… i carregada amb bala que es diu Anna Roig i L’ombre de ton chien.

I recordeu-ho: divendres vinent l’últim concert a Llantiol. No m’estranyaria gens que m’hi tornessin a veure…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *