Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Divendres. L’únic dia sencer que passarem a la Toscana en aquesta visita de primavera. El programa està calculat al mil·límetre: amb el Mitsubishi que hem llogat farem un circuit d’un centenar de quilòmetres que ens portarà a Pistoia, Prato, Vinci, San Miniato i Monsummano, el poble a tocar de Poggiolina Bassa, la casa rural on posem i que mereixerà els honors d’un apunt específic que tancarà la sèrie.

Segons la Guia Michelin Pistoia té una de les places medievals més harmonioses de tot Itàlia. Ni l’A. ni jo disposem de gaires elements de comparació però és evident que la plaça del Duomo té un encant indiscutible (vegeu arxius fotogràfics al final). L’altra meravella és el fris de terracota vidriada de l’Ospedale del Ceppo (v. fotos) amb imatges al·lusives a les obres de misericòrdia.

(Una petita facècia: en la cripta de la catedral de Pistoia -com a tantíssims llocs d’Itàlia- hi ha un altar dedicat a la veneració del Pare Pio (vegeu aquí). Els imponderables del flaix amb què vaig tirar la foto (vegeu-la a baix) han donat com a resultat una curiosa -i irreverent- barreja entre el sant i la figura de Lenin. Pare, perdoneu-me…)

La perla de l’itinerari, però, és sense cap mena de dubte Prato. Amb el seu peculiar Duomo dotat d’una trona exterior (v. fotos) des de la qual s’exhibeix els dies més importants de l’any litúrgic “il Santo Cingulo”, és a dir el Cinyell Sant, que no és altre que el que, segons la tradició, lligava el vestit que la Mare de Déu portava quan va pujar al cel.

Una relíquia molt venerada per la gent de Prato i que té una curiosa competència amb la vila veïna de Pistoia ja que allí asseguren tenir “la Santa Chiave”. Ço és, la clau de la casa on vivia la Mare de Déu just abans de pujar al cel.

El punt àlgid del dia, però, el que per sí sol ja justifica el viatge és la contemplació dels frescos de Filippo Lippi sobre les vides de Sant Esteve i de Sant Joan Baptista en el presbiteri del Duomo de Prato (vegeu aquí). Uns frescos recentment restaurats. Tan recentment que encara no s’ha editat cap llibre o guia fotogràfica que permeti copsar els detalls d’allò que a ull nu no acaba de veure’s correctament del tot a causa de les dimensions -molta alçada i, relativament, poca amplada- del recinte. L’audio-guia que es pot llogar en la mateixa església és summament recomanable.

Diuen els entesos que la imatge de Salomé ballant (vegeu la il·lustració de l’apunt) va impressionar fortament Botticcelli fins a l’extrem que no es pot dissimular la influència en les seves pintures més conegudes (vegeu aquí) de la sinuosa sensualitat de la figura plasmada per Lippi.

Vinci i San Miniato són pobles perfectes per passejar-hi sense presses i amb poca gent. A diferència del que ens passaria l’endemà a Florència aquell dia vàrem estar de sort perquè érem quasi sols. Vinci, San Miniato… noms que evoquen la quintaessència del paisatge toscà del qual les fotografies del final en són un pàl·lid reflex.

De tornada cap a la casa rural de l’amic Franco Landini, amb els ulls fent-nos pampallugues per tanta bellesa assimilada en tan poc temps, sabíem que ens esperava la cirereta final del dia: una esplèndida ració d’“arista”, un dels cims de la gastronomia toscana. Un tall de llom de porc adobat amb herbes i cuinat lentament que hi canten els àngels (v. foto). En donem fe.

Pel que fa als orígens del nom del plat el nostre amic Franco ens va explicar que es remunten al Concili que es va celebrar a Florència el 1431 per dirimir algunes diferències amb l’església grega. Varen ser precisament els representants de Grècia els qui, en tastar aquell plat, exclamaren amb entusiasme “aristos, aristos” (més o menys, “el selecte, el bo i millor” en grec). I així ha arribat fins avui mateix.

Com diu que diuen els italians: “Si non é vero, é ben trobato”.

El que sí que us podem assegurar és que el nom fa plena justícia al plat. Quina delícia…

I quin cuiner, “il signore” Franco Landini!

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!