Petits plaers (que no porten colesterol).

Anar a Girona un dia entre setmana de tardor per motius de feina amb un acompanyant que no conegui la ciutat. Arribar-hi a mig matí, enllestir la feina, dinar sense entretenir-nos gaire a Cal Ros i destinar tres quarts d’hora a passejar pel barri vell. Parlar-li de l’explosió de color de les cases de l’Onyar ara fa vint anys (vint anys, ja?) i ensenyar-li el que en queda des del pont de les Peixeteries Velles perquè se’n faci una idea. Caminar pel carrer de la Força, entrar un moment a Isaac el Cec, intentar veure l’assecador de frares de l’entrada de l’antic Institut. Quedar-nos amb un pam de nas perquè està tancat. Parlar-li del cul de la lleona, de les exhibicions florals als patis de les cases cada mes de maig, dels carrers habitualment plens i avui miraculosament buits, com un tribut als nostres ulls admirats. Enfilar l’escalinata de la Catedral. Intentar entrar-hi i no fer-ho perquè ara s’ha de pagar per la visita i ja no ens queda temps. Travessar Lledoners, acostar-nos al Bell Mirall i tafanejar des del carrer els quadres de l’Isidre. Veure com va quedant Sant Domènec, entrar a la Universitat. Recordar aquella Nit de Campanes ideada per Llorenç Barber el 1993 i el sopar previ amb la Maria Mercè Roca, aleshores flamant Premi Sant Jordi, el seu company, l’A. i jo al Boira. Agafar el cotxe, engegar els mòbils i, camí de l’autopista, esquinçar definitivament la bombolla.

 

 

Afegeix un comentari