Totxanes, totxos i maons

Ja és negra nit a Chiang Mai quan el turista surt del cibercafè. Sense manies -passa poca gent a aquesta hora pel carrer- estira els braços per alleujar l’encarcarament de la llarga estona davant de la pantalla i comença a caminar fins a l’hotel. Sort que no és a gaire distància perquè ara se sent cansat. Molt cansat. Tot feia pensar que avui seria un dia més d’aquestes vacances de novembre en un país molt llunyà fins que a l’hora de sopar de cop i volta se li han complicat les coses. Ha estat quan s’ha adonat que havia perdut la targeta de crèdit.

Després de regirar el seu escàs equipatge i comprovar que la targeta no s’havia quedat en uns altres pantalons el turista de Chiang Mai se n’ha anat corrents al cibercafè per connectar-se amb els seus pares a través de l’invent del senyor Messenger.  (n’hi ha més)

Sis fusos horaris cap enrere, a Barcelona, el missatge amb el SOS arriba quan són gairebé les quatre de la tarda del dissabte. Hora d’escoltar “L’Internauta” o de fer la migdiada al silló del menjador. Ràpidament la família es mobilitza. Mentre la mare tecleja missatges que ajudin a mantenir ben alta la moral del turista -“És que porto una temporada…”, diu- el pare truca als serveis de guàrdia de “la Caixa” i resol la primera fase del problema: anul·lar qualsevol operació que es vulgui fer d’ara endavant amb aquesta targeta.

A continuació cal fer front a la segona part: transferir quartos perquè el turista de Chiang Mai pugui continuar el seu pla de passar a Laos i mirar de fer tot el que se sol fer quan es té l’oportunitat d’estar en un lloc al qual difícilment s’hi tornarà. És aleshores quan entra en acció un altre personatge desconegut fins aleshores per a aquesta família de gent benpensant i barcelonina de classe mitjana en el si de la qual se li va ocórrer nàixer al turista de Chiang Mai: el senyor Western Union.

Noves gestions i al final, després de dues hores, l’esperada solució: com que això no és Amèrica no es pot fer la gestió en línia i, per tant, no hi ha més remei que esperar fins a primera hora del dilluns -hora de dinar d’allí- per fer l’operació. Al capdavall una petita alteració sense gaire més transcendència per al programa global del viatge. Uff…

Ja és negra nit a Chiang Mai quan el turista surt del cibercafè. Mentrestant a Barcelona els seus pares, un cop acomplert un dels rituals derivats de la pòlissa vitalícia d’angúnies i patiments que varen subscriure fa vint-i-vuit anys, miren de continuar amb el programa previst per al cap de setmana. El pare se n’anirà al concert d’un cantautor galàctic que admira molt i que fa temps que s’espera amb candeletes. La mare, que l’havia d’acompanyar, prefereix quedar-se a casa. Sembla que la carn amb castanyes i bolets del menú tardoral del migdia no se li ha posat del tot bé i prefereix anar-se’n al llit. D’aquí a una estona el turista de Chiang Mai s’adormirà molt més tranquil. Convençut que demà, quan es llevarà, veurà les coses d’una altra manera. Tanca el llum de la tauleta de nit i un instant abans de caure abatut en braços de l’àngel de la son encara té temps per pensar en els que té a casa i murmurar amb un filet de veu gairebé imperceptible: “no estic sol”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!