Totxanes, totxos i maons

Llegeixo en el bloc de Vicent Partal que la revista Forbes ha penjat en la seva pàgina web una espècie de càpsula del temps electrònica. La fórmula -senzilla, enginyosa i atractiva- consisteix a escriure missatges de correu electrònic -no badeu: hi ha temps fins al 30 de novembre- a la persona que es vulgui (fins i tot, és clar, el mateix emissor) i definir la data en la qual aquest missatge s’enviarà entre cinc opcions que van d’un any a tres, cinc, deu o vint.

Passada la primera impressió de sorpresa agradable he de confessar que la idea m’ha començat a provocar una barreja de torbació i inquietud. Sobretot perquè, posat a pensar en quin missatge em puc enviar a vint anys vista (quan m’hi poso no m’agrada fer curt) em sorgeixen unes quantes preguntes per a algunes de les quals no tinc resposta.

Per exemple, ¿existirà internet d’aquí a vint anys? Aquesta encara és facileta. Crec que sí. I molt més potent que ara. Seguim. ¿I jo, existiré d’aquí a vint anys? Glups! Aquí la cosa ja comença a fer figa. En tot cas puc assegurar que faré tot el que estigui al meu abast per ser-hi amb la màxima plenitud de facultats físiques i mentals. ¿I la meva adreça de correu actual, no la canviaré en tots aquests anys? Suposo que això depèn del proveïdor, és clar. Per això, com que ja he dit més amunt que crec que d’aquí a vint anys internet farà més goig que mai (i que sant Google continuarà regnant en els altars del ciberespai), l’enviaré a la meva adreça de can Gmail. El gran dubte que tinc és què dimonis m’escric ara per llegir-ho d’aquí a vint anys. ¿Les picabaralles del tripartit? ¿Els embolics de l’Estatut? Ja ho tinc! M’explicaré les bones vibracions que m’han proporcionat tres dels darrers discos que m’he comprat: “No Direction Home”, de Bob Dylan, “A Bigger Bang”, dels Stones, i “Prairie Wind”, de Neil Young. Així les podré comparar amb els darrers discos que aquesta mateixa colla de xavals haurà tret aleshores. I tot quedarà a casa, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!