Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 de novembre de 2005
Llibres i literatura
0 comentaris

És dura la vida (del crític i, sobretot, del criticat). (i II)

(La sèrie comença aquí)

El dia que algú, amb prou temps i humor, es dediqui a fer l’inventari de tots els escriptors, crítics, pensadors, periodistes i altre bestiar de ploma que ha col·laborat en el suplement de cultura de l’Avui al llarg dels seus setze anys d’existència li sortirà una llista que farà petit el “Qui és qui” de les lletres catalanes.

Tanmateix, tot i l’exhuberància de la nòmina, des del principi el criteri del coordinador del suplement ha estat el de reservar els diguem-ne llibres importants o més significatius a un grup més reduït de col·laboradors. Un grup de gent, diguem-ne també, de confiança al qual tinc la fortuna de pertànyer-hi. És per això que sovint se m’encarrega de parlar dels textos guanyadors dels premis catalans més notoris (Sant Jordi, Bertrana, Andròmina, Josep Pla, Ramon Llull, Carlemany…) o dels que, sense dur enganxada la llufa de cap premi, arriben precedits d’un cert prestigi o bé generen més expectació de la normal (“Pandora al Congo”, “Sis homes”, “Una discreta venjança” o “Crim de Germania” per esmentar els més recents).

Dintre d’aquesta doble tipologia de llibres hi ha també el premi Planeta. I molt especialment quan, com ha passat en els darrers anys, qui el guanya o en queda finalista és algun escriptor o escriptora d’aquí.

Com que tots plegats ja som prou grandets suposo que a ningú se li escapa que no és exactament el mateix parlar en el diari Avui del premi Planeta de 2005 que del de l’any passat o l’anterior. Vull dir que des de fa uns mesos en la composició empresarial del diari el Grup Planeta hi té una presència important i decisiva que fa dotze mesos no tenia. Per acabar de complicar les coses resulta que el premi d’enguany ha anat a parar a les mans d’una escriptora que des de fa tres o quatre anys cada dia té un espai fix en la secció d’opinió del diari.

Amb tot aquest panorama a la vista, quan se’m va encarregar la crítica de “Pasiones romanas” vaig tenir molt interès a conèixer els límits -si n’hi havia- de la meva feina. La resposta que vaig rebre apel·lava a la meva “classe i educació” per dir el que considerés que he de dir sense els estirabots dels… (i aquí planto uns educats punts suspensius que cadascú podrà emplenar amb els noms i cognoms dels crítics que li sembli que més s’ho mereixen).

En resum, dir el que hagi de dir sense mentides però sense ofendre ni fer sang. I això és, justament, el que he intentat fer. Un article de dos folis i mig que si no agrada o no l’he encertat la culpa és exclusivament meva. Com en tots els papers al capdavall dels quals apareix la meva signatura, és clar. Un article del qual he quedat molt satisfet i que, si tot va bé, es publicarà en el suplement del dimecres 9 de novembre o, com a molt tard, en el del dimecres 16. Si el text que apareix és exactament el que vaig enviar tothom el podrà llegir previ pas pel quiosc (desconec els motius, però des que hi ha el nou disseny en el web del diari no es penja el suplement de cultura). Si no és així em reservo el dret a publicar-lo en aquest Bloc tal com va sortir de casa meva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!