És curiós. Cada vegada que explico a algú que entre les meves perversions particulars figura la de dedicar-me a la crítica literària una de les primeres coses que em pregunten és com m’ho faig per triar els llibres sobre els quals he de parlar i els que no. La meva resposta sempre és la mateixa: desconec com s’ho munten els altres col·legues però, pel que fa a mi, ho tinc molt clar ja que des de la meva primera -i ja llunyana- col·laboració en el suplement del diari Avui vaig establir un únic requisit: em limitaria a la narrativa. Una tria que amb el temps s’ha anat especialitzant -de manera no exhaustiva, com es veurà- en la narrativa en català d’autors d’ara. La tria dels llibres concrets, doncs, la deixo a la lliure decisió de la persona que dirigeix les pàgines del suplement. I jo -que vaig fer la “mili” i, per tant, sé que els galons volen dir alguna cosa- entomo i acato l’encàrrec sense cap problema.
Vaig voler fer-ho així, a més a més, per una raó molt senzilla: perquè la vida és dura. Vull dir que si els llibres me’ls seleccionava jo fàcilment podia caure en el còmode parany de parlar únicament dels llibres i dels autors que m’agraden i, per tant, el meu nom gairebé mai apareixeria signant una crítica negativa. Certament això és molt bonic i engrescador (a part que és el que menys maldecaps proporciona) però falla per la base per una raó molt senzilla: la vida, ai las, no és així de bonica i engrescadora. A la vida quotidiana ens trobem amb llibres bons i llibres dolents. O, més exactament, amb llibres que ens toquen la fibra i amb altres que ens deixen indiferents, amb llibres que ens acompanyen durant molt temps i llibres que oblidem als dos minuts d’acabar-los. No fóra, doncs, gaire honest per la meva part voler transmetre la imatge idíl·lica que tots els llibres són inoblidables i que tots els escriptors són competents.
Abans de continuar, però, voldria deixar ben clar que, evidentment, a mi el que m’agrada és escriure crítiques positives. Per dues raons. Primerament, perquè sempre és molt més agraït lloar la feina dels altres que treure’ls a la vista els draps bruts. I, segonament, perquè fer una crítica negativa vol dir que he dedicat unes quantes hores de la meva vida i del meu temps de lleure (una quantitat d’hores, però, sempre notablement inferior a la que l’autor ha esmerçat en la confecció del llibre) a una activitat que no m’ha resultat plaent. I a la meva edat això de rendibilitzar al màxim el temps comença a pesar força.
Ve a tomb tot això perquè fa uns dies el diari em va encarregar de fer la crítica de “Pasiones romanas”, la discutida i polèmica novel·la de Maria de la Pau Janer que acaba de guanyar el premi Planeta.
(continua aquí)
