Llegeixo amb alegria que Vicenç Altaió -bon amic, company de feina, intel·lectual inquiet i persona amb un merescut prestigi per la seva llarga trajectòria sempre relacionada amb les avantguardes artístiques del nostre país- acaba de guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés. Un fet que, a part de la seva transcendència literària -l’Altaió és bo i, per tant, el seu llibre no ens deixarà indiferents, n’estic segur- és, també, un nou element a incorporar al permanent (i fatigant) debat sobre els premis literaris i la seva eficàcia / importància / necessitat / conveniència / honestedat / (…)
Fa un parell de mesos, amb el Bertrana per a Maria Barbal, s’obria el front dels premis guanyats per autors veterans i prestigiosos. Ara, amb l’Estellés per a Vicenç Altaió, són els autors de l’avantguarda els qui també s’hi apunten. I juraria que per primera vegada. ¿Cal pensar, doncs, que s’acosten nous temps per als premis literaris i per al debat que, com una llufa, porten permanentment adherit? I, potser el més important, ¿avancem? ¿és, tot plegat, una bona notícia per a la nostra literatura?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!