Bona gent, els Capricorn.

Trobada casual a la secció de llibres de l’FNAC amb la MP., filla d’una família amiga dels meus pares. Fa dos anys em va anunciar que esperava una criatura. “És un nen, es dirà Feliu i naixerà a primers de gener”. Recordo que li vaig dir “Bona gent, els Capricorn. A casa en tenim un” i que li vaig etzibar les tres coses que acostumo a dir en aquests casos. La primera és una referència a la meva particular -i perduda- croada contra la moda de conèixer prèviament el sexe dels fills (vegeu aquí). La segona és una conyeta: “Felicitats. I que, quan toqui, surti amb la mateixa alegria amb què va entrar” (variant “freakie” del tradicional “Que tinguis una hora ben curta”).  La tercera és una reflexió més profunda. Per això precisament, perquè entri de manera més suau, la col·loco després de l’introit festiu: “Et felicito de tot cor perquè tenir fills és el millor que li pot passar a una persona en aquesta vida però ja ho saps, oi, que acabes de subscriure una pòlissa vitalícia d’angúnies i patiments?”.

No m’ha calgut preguntar-li a la MP. pel seu Feliu. “Està preciós”, m’ha dit després dels dos petons de salutació, i s’ha tret de la bossa una cartera de plàstic amb un parell de fotografies recents del personatge en qüestió. Mentre les contemplava m’ha dit: “Saps que penso molt en el que em vares dir? Al principi creia que exageraves però ara començo a veure que tenies tota la raó”. I em parla de les angúnies, servituds, patiments i escarrassos metafísics i organitzatius que comporta la convivència amb una personeta que encara no ha fet dos anys. “Vosaltres rai, que ja no els teniu a casa i se la campen pel seu compte”, em diu després d’haver-me enumerat tots els seus neguits pel Feliu. Llavors, amb el somriure més tranquil·litzador que sóc capaç d’instal·lar en el meu rostre li responc que tot és relatiu. Que, efectivament, ara ja no hem de patir per canviar-los els bolquers, ni per dur-los puntualment a l’escola, ni per planificar cangurs, ni per portar-los al pediatre quan tenen mal de panxa però que el vitalici continua ben actiu.

I penso -però ja no li ho dic, si hi ha sort ja ho llegirà aquí- en com patim l’A. i jo quan els veiem tristos o decebuts per les coses amb què la vida els va posant a prova. I penso en com és de difícil en aquests casos mantenir-se en un respectuós segon terme que no sembli indiferència o desinterès, amb l’actitud justa perquè sàpiguen que som al seu costat pel que puguin necessitar. I penso també en com ens hem quedat, de moixos, l’A. i jo quan abans d’ahir el noi petit de casa -el Capricorn de 1978- va enfilar-se a un avió que el va portar cap a l’altra punta del món on s’hi passarà un mes complet de vacances. Trenta-un dies -ara ja vint-i-nou- durant els quals, amb sort, sabrem alguna cosa d’ell gràcies a l’invent del senyor Messenger.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *