Totxanes, totxos i maons

M’arriba al despatx un voluminós sobre que estava esperant. Són les galerades de “Pasiones romanas”, la novel·la de Maria de la Pau Janer guanyadora del premi Planeta, ja famosa abans de sortir al carrer (potser es tractava d’això). Quatre-centes cinquanta pàgines que ocuparan la meva lectura del cap de setmana -sort que, com cada any per aquestes dates, haurem d’endarrerir els rellotges i, per tant, disposaré d’una hora més (“Quina enveja, quina enveja”, que cantava Pau Riba)-. Quan m’entren el sobre estic reunit amb uns quants col·laboradors del meu equip. Hi ha confiança, doncs, i obro el sobre davant seu. Seguint una mania personal llegeixo la primera frase. I, per deferència a la companyia, ho faig en veu alta. Diu la Maria de la Pau: “Aunque ha llegado al aeropuerto con tiempo suficiente, este hombre no subirà al avión”. “Òndia”, salta un que és molt amant de la conya, “clavat al que li va passar al Xirinacs quan es va anar a renovar el carnet”. “Noiii… No siguis irreverent”, faig veure que l’amonesto posat en el meu paper de “jefe”…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!