Totxanes, totxos i maons

Ahir vaig passar pel davant de les obres de la nova biblioteca de la plaça de Lesseps i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de veure incrustat ja a la façana de manera definitiva el rètol que identifica l’edifici amb el nom de l’escriptor Jaume Fuster, un dels valors més interessants de la nostra literatura, activista infatigable en favor de la dignificació de la feina dels escriptors catalans (com l’enyorem, per cert, en aquests temps de confusionisme pre-frankfurtià!), impulsor d’un gran nombre d’iniciatives cíviques i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) -entitat de la qual ell va ser-ne un dels fundadors- fins a la seva mort prematura el 31 de gener de 1998 a l’edat de 53 anys.  (n’hi ha més)

Tot i que ja sabia que la biblioteca d’aquesta zona de Gràcia -que s’inaugurarà d’aquí a uns dies en el marc del primer Saló del Llibre de Barcelona- portaria el nom d’en Jaume no amago que en veure-hi el seu nom, per bé que fugaçment, en passar pel davant amb la moto em vaig emocionar i vaig recordar els moments viscuts amb ell i la Maria-Antònia Oliver, la seva muller. Molt especialment els darrers temps, amb la cruel combinació que el destí va fer entre la solució als greus problemes de salut d’ella i la inesperada aparició de la fulminant malaltia que es va emportar en Jaume en cosa de pocs mesos.

També he recordat la poc edificant actitud d’una part del gremi de la lletra i l’edició que no va tenir cap escrúpol a fer esclatar públicament un escàndol partidista i interessat a propòsit d’una campanya de promoció titulada “Punt de Lectura” que va organitzar la Institució de les Lletres Catalanes amb la col·laboració directa de l’AELC, presidida per en Jaume, quan tothom en el ram era coneixedor de l’estat terminal de la seva malaltia i, doncs, de la impossibilitat que es pogués defensar de les mesquineses que es varen arribar a fer circular.

Sort que aquestes misèries passen i ens queda l’obra de Jaume Fuster i el testimoni de la seva actitud professional i cívica. Una actitud que honora tot el col·lectiu d’escriptors i que ens esperona a continuar el seu exemple.

Què difícil que ens ho vares posar, però, estimat…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!