Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 de març de 2009
Pares
0 comentaris

Un negre amb la llengua blanca.

Després de dinar els seus dos fills li han donat la notícia. Esperada, però no per això menys colpidora. S’ha posat a plorar. Des d’on jo sóc no la puc veure però m’arriben uns gemecs curts i prims, com el piular d’un ocell ferit, que fan molta pena.Passat el primer moment sembla que es refà. Llavors evoca el menjador de casa seva, quan era petita. “De tots els que érem en aquella taula ja no queda ningú”, diu. De fet, des de fa poques hores ella (vegeu aquí) és l’única que queda.
Era un pila de gent, la que s’aplegava al menjador d’aquells baixos del carrer de la Perla. Onze: el pare, la mare, un oncle i vuit fills. Els vuit germans. Tots han anat morint-se. Quedaven la Juanita, 91 anys, i ella que acaba de fer-ne 85. Ara només queda ella.
La vida no li ha estat fàcil, a la Juanita. Encara que sigui pel fet d’haver hagut de passar el tràngol -encara no fa un any- de perdre el seu fill, mort a milers de quilòmetres d’aquí sense poder dir-li adéu (vegeu aquí).

Malgrat tot, en els quaranta anys que fa que la conec sempre he vist la Juanita amb el somrís instal·lat al seu rostre. Ho demostren les fotografies que jo mateix li vaig fer avui fa exactament un mes durant el dinar del 85è aniversari de la seva germana al Caliu de Gràcia.

Demà a primera hora del matí l’enterraran -el meu segon comiat en tres dies- i a la presidència del dol hi haurà el tiet Papitu, el vidu, la Montse, la filla, i ella, l’última que queda per evocar aquell menjador del carrer de la Perla.

Poca estona després ens parla del negre. No se sap d’on sortia però resulta que en aquella nombrosa família -on no hi sobrava ni un cèntim- de tant en tant s’hi afegia un negre a l’hora dels àpats. “Els més petits el miràvem meravellats quan menjava perquè tenia la llengua blanca. Ens semblava la cosa més estranya del món: un negre amb la llengua blanca”, ens diu.

I  juraria que en la seva veu encara es percep algun ressò d’aquell embadaliment. Quin país, el dels records de la infantesa…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!