Totxanes, totxos i maons

Alguna vegada he parlat en aquest Bloc dels veïns de la meva escala. Som una vintena llarga de famílies gran part de les quals provenim dels inicis, de quan vàrem començar a viure a l’edifici, aviat farà trenta anys. Amb el temps, com és lògic, hi ha hagut alguns canvis però puc dir que la majoria dels qui han arribat després s’han adaptat perfectament al col·lectiu. Tampoc es tracta de fer creure que estem en perpètua conxorxa, ben al contrari. Cadascú viu a casa seva però el cert és que quan ens creuem al jardí o coincidim a l’ascensor o quan baixem la brossa ens interessem de manera sincera els uns pels altres. Diria, doncs, que som bona gent, tots plegats. I que ens apreciem amb una estimació sense grans escarafalls però que es percep tant quan coincidim a les reunions generals -dues o tres vegades l’any- com en els petits detalls. Com ara el que he vist fa una estona.

Aquest matí, aprofitant que el dia s’ha llevat esplèndid, hem fet bugada i a primera hora he pujat al terrat per estendre la roba. En arribar al replà que dóna accés al terrat he vist repenjada a la barana de l’escala una pila de peces de roba -sens dubte una bugada sencera- més o menys ben plegades i a terra, en un racó, trenta o quaranta agulles d’estendre. De seguida he imaginat l’escena: aprofitant una estona de treva en les pluges d’ahir algun anònim veí deuria pujar al terrat a retirar la seva roba i en veure que es quedava a l’intempèrie la d’un altre veí -igualment anònim- gairebé seca va decidir-se a entrar-la i plegar-la a corre-cuita abans que li caigués al damunt cap tempesta. Són, sí, petits detalls sense transcendència però a mi m’agrada veure que els veïns de la meva escala -mai sabré quins en concret, per això penso en el col·lectiu- encara són capaços de reaccions generoses, gratuïtes, plenes de sentit de la convivència com aquesta que acabo d’explicar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!