Totxanes, totxos i maons

Si te’l mires de lluny el seu aspecte ve a ser com una taca de tinta de format rectangular de 6 centímetres de base per 4,4 d’alçada. Tot plegat una mica més de vint-i-sis centímetres quadrats. Quan t’hi vas apropant comences a distingir les línies del text. Quinze en total. En la primera, la de l’encapçalament, hi ha cinc paraules impreses amb traç més gruixut. I d’aquest grup, les cinc lletres de la primera paraula tenen un cos més gran que la resta. És el meu primer cognom. Després ve el segon amb la copulativa que els uneix, una coma i a continuació el meu nom compost. Tot plegat configura un article que descriu breument la meva vida i miracles en el ram de la lletra i que ocupa una part de la columna de l’esquerra de la pàgina 288 del suplement de la Gran Enciclopèdia Catalana que s’acaba de publicar aquesta mateixa setmana.  (n’hi ha més)

No em puc queixar. Tot i ser un novençà en aquestes vanitats enciclopèdiques estic en òptima companyia. Immediatament abans tinc l’actor Jeremy Irons, l’escriptor John Irving i la ISA -sigla d’Industry Standard Architecture- que és un enginy relacionat amb els ordinadors. Després em segueix un altre escriptor: l’anglo-japonès Kazuo Ishiguro.

Quines coses… precisament la setmana passada es varen complir setze anys de la publicació de la meva primera crítica literària. M’agafo, doncs, aquesta entrada a la GEC com un regal d’aniversari. Un preciós regal que em posa cofoi. Molt cofoi. Gairebé fins als límits de l’insuportable…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!