Totxanes, totxos i maons

L’avançament de la notícia obria la secció de Cultura de l’Avui del 28 de setembre, precisament el dia que el diari estrenava format i disseny. La vaig llegir -fins i tot recordo que la signava l’Ada Castells- però, francament, no li vaig dedicar una atenció excessiva, ho reconec. El cas és que avui llegeixo al Punt que el conseller Nadal ha viatjat aquest cap de setmana a Grècia per reconciliar-se, en nom de la Generalitat, amb els monjos dels monestirs del mont Athos per unes malvestats que els almogàvers varen cometre per aquelles contrades durant el segle XIV. Una reconciliació, és clar, a la catalana. És a dir pagant.  (n’hi ha més)

Pagant perquè la visita de l’Honorable Nadal no eras pas turística sinó per inaugurar la restauració de la torre del tresor del monestir de Vatopedi que ha estat finançada amb els impostos dels catalans per la cosa aquella del desgreuge i del perdó a la qual tanta tirada tenim.

Tot estirant el fil de la memòria recordo que ahir l’article setmanal de Francesc Puigpelat versava sobre el tema i, ja posat, li endinyo cop de ratolí al cercador de l’Avui per rescatar també l’article de l’Ada Castells. (Un incís: en Puigpelat sap de què parla quan diu que l’ofensa no existeix: fa dos anys va publicar una biografia novel·lada de Roger de Flor).

No entraré en detalls -tot i que reconec que la temptació és fortíssima- perquè ja els podreu llegir vosaltres. En tot cas deixeu-me dir que qui va aixecar la llebre va ser el cèlebre cantautor Josep Tero que fa catorze anys, mentre visitava els monjos, no va poder amagar els seus orígens catalans -molt odiats per aquelles contrades per culpa de la colla del Desperta Ferro!- quan un d’aquells venerables patriarques va voler saber d’on procedia aquell vailet que li amorosia el capvesprol amb la mel de les seves tendres tonades. Quan el mossèn va saber que el cantaire era català la reacció va ser automàtica: “Aquella nit vaig haver de dormir al ras”, rememora en Tero.

Després, de retorn a l’Ìtaca pujoliana, ja se sap, cap a la Generalitat a demanar quartos perquè no pot ser que hi hagi un racó del món on els catalans no només no ho tenim tot pagat sinó que ens claven panadera així que ensenyem la barretina (es veu que aquest noi no freqüenta Extremadura ni escolta la COPE).

Joan Guitart, el conseller de Cultura d’aleshores, va mirar cap a una altra banda i la cosa es va anar arrossegant de despatx en despatx fins que va arribar a les mans del poeta Carles Duarte (que a més a més de poeta és amic meu), aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, que va dir: “Home. Això ho hem de solucionar amb un gest d’amistat i reconciliació: els farem un museu”. I, efectivament, això ni més ni menys és el que l’Honorable Nadal -amb en Tero al seu costat, suposo- va inaugurar el dissabte: la restauració de la torre que allotja les obres d’art que el monestir ha rebut com a regal al llarg dels segles. Dit altrament, que a can Athos paguen sempre els altres.

Un museu, per cert, pagat per tots els catalans i catalanes (ara s’ha de dir així) però del qual, ai las, només podran gaudir-ne els catalans perquè els monjos del mont Athos -sí, sí, els mateixos de la pell fina que estaven tan ofesos per la barbàrie almogàver- tenen  rigorosament prohibida l’entrada a les dones en els seus recintes. És per això que he fet la suposició -absolutament gratuïta, ho reconec- que ahir en Josep Tero deuria formar part de la tradicional ambaixada cultural catalana en substitució de la Maria del Mar Bonet -l’opció habitual- o la Mayte Martín -les generacions que pugen-. Suposo que no van faltar-hi tampoc les evolucions de La Fura dels Baus (o de Comediants, segons qui li toqués el torn).

Aquesta nota d’avui podria ser molt més llarga però m’aturaré aquí perquè ja es veu quins resultats ens dóna als catalans la tècnica del bon rollo i la companyonia. No resisteixo, però, una breu anècdota relacionada amb aquella bonica i entranyable exposició que rondava per les Espanyes (com li agrada dir al nostre President) que es va titular “Catalunya, tierra de acogida” (subtítol “in pectore”: “Mirad y ved: no somos tan hijos de puta como nos tenéis conceptuados”). Quan vaig parlar-li del tema a un bon amic dissenyador que, a més a més és argentí i m’ha ajudat a entrar en la música de Piazzolla, va posar uns ulls com plats perquè va entendre que li parlava de “Catalunya, tierra de cogida”. I ja se sap que a Argentina, quan un senyor i una senyora s’han de posar a fabricar argentinets es posen a “coger” com uns desesperats.

“Ya me lo había parecido, ya, que aquí se cogía mucho”, em va dir, no sé si de conya o de veres. Déu meu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!