Dilluns passat vaig posar la ràdio just en el moment que sonava una versió de “Singin’ in the Rain” que em va deixar de pedra. Al final, quan ja em temia que seria víctima una vegada més de la nefasta moda radiofònica de posar música seguida sense informar sobre el que hem escoltat, vaig tenir sort i em vaig poder assabentar que el senyor que cantava allò que m’havia fascinat tant es deia Jamie Cullum i que la cançó pertanyia a un disc de l’any passat titulat “Twentysomething”. Un disc, deia, ple de versions d’estàndards. De passada, la veu amiga de la locutora em va dir també que aquest vailet acabava de treure un disc que es deia “Catching Tales” i, a tall de mostra, va posar-nos un tema titulat “21st Century Kid” que em va acabar de convéncer. Ara, fa just una estona, acabo de sortir de la meva primera sessió d’iPod amb “Twentysomething” (demà tocarà l’altre) i no puc fer res més que ratificar-me en la primera impressió i córrer a escriure-ho aquí per si pot córrer la veu.
Comentari domèstic: escoltant Jamie Cullum -veu, estil, maneres de posar-s’hi…- m’ha vingut a la memòria Víctor (Obiols) Bocanegra i el seu genial, recomanabilíssim, imprescindible i emocionant “Bloc de lírica dura”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!