Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 d'octubre de 2005
0 comentaris

Pep.

No és pas la primera vegada que ho dic: sóc una persona amb sort. Un “suertudo”, que diuen a Sudamèrica. Això d’escriure als diaris sobre llibres i escriptors et dóna de tant en tant unes compensacions que no es paguen amb diners perquè et permet conèixer de prop gent de gran categoria humana (a més a més de la intel·lectual, és clar). Gent el contacte amb la qual et compensa amb escreix de la molta estultícia i de la poca alçada moral que sol envoltar l’hàbitat cultural del país. Parlo de gent com, per exemple, el meu amic Pep. Poeta, assagista, narrador, articulista, crític literari, traductor i professor universitari conegut en el món de la lletra com Josep Ballester.

Tot i que ens portem onze anys -ell és més jove- ja tenim unes quantes aventures compartides, el Pep i jo. Una de les darreres va ser la Junta Directiva de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Ell com a vicepresident del País Valencià (escriptor, valencià i en català: és a dir, trinxera pura i dura) i jo des del Principat amb una responsabilitat molt més còmoda i de menys relleu. Vàrem coincidir-hi durant quasi quatre anys, en la Junta de l’AELC, tot i que quan jo m’hi vaig incorporar ell ja portava uns quants anys treballant-hi. I vàrem coincidir també fa cinc mesos a l’hora de deixar els respectius llocs a altres companys i a tornar discretament “a la base”.  (n’hi ha més)

 

Ahir mateix el Pep es va acomiadar formalment d’una altra plataforma relacionada amb la defensa dels qui es dediquen a les lletres catalanes després, també, d’uns quants anys de col·laborar-hi. Ell, com jo, és dels qui creuen que el pitjor que pot passar és que la gent s’eternitzi en els càrrecs i no es plantegi evolucionar a la recerca de nous reptes.

El Pep, a més a més, ha passat una llarga temporada amb la salut no gaire bé del tot. Uns entrebancs que, sortosament, en l’actualitat ja estan sota control. “Marxe ara que estic bo -ens deia ahir- perquè crec que és quan has de deixar les coses. Quan estàs en forma, i no quan estàs malalt”. I jo -que en aquesta ocasió no l’acompanyo en la sortida- vaig voler manifestar-li la meva alegria pel que la decisió significava de bon símptoma sobre la seva salut.

El Pep ara tindrà més temps per escriure llibres. Ja sigui de reflexió sobre el país i l’ofici d’escriure ara i aquí, ja siguin poemes o algun altre assaig sobre la persona i l’obra del seu (i meu) estimat Joan Fuster. Tot això que els seus lectors hem guanyat. I la prova del que dic la podem trobar ara mateix en un llibre que acaba de sortir de màquines. Es tracta de “L’odi” (Ed. Bromera), un recull de poemes i proses poètiques que, tot i no considerar-me un expert en poesia, no vacil·lo gens a l’hora de qualificar-lo com una obra major. Un llibre molt important, guanyador del premi Ciutat de València de poesia i en el qual, al meu parer, es troben les poesies i proses poètiques més completes, riques, estremidores i madures que li he conegut fins ara al meu amic Pep. El fulletó de presentació -que desconec qui l’ha escrit- descriu perfectament què s’hi troba, a les pàgines de “L’odi”: “una visió escèptica davant la desolació contemporània, els poemes d’un perdedor que s’enfronta a un món cada dia més inhòspit, aferrat a l’art i a l’amor com a única taula de salvació en el naufragi”. Bingo!

I aquí us deixo amb una mostra del que podeu trobar a “L’odi”:

“Filla meua, ara quan ja comence a conrear el jardí de les arrugues en el cor i en el rostre, ara quan descobreixes que no hi ha temps mort, ni res que s’assemble, que el miratge fou que no hi ha treva, que la nit podia ser més foradada que la meua consciència, que ja és dir.

Hauràs de destriar el gra de la palla com el dolor de l’angoixa.

Fuig d’aquell buròcrata que vol reglar el somni, aquells traïdors que per un grapat d’or han esquarterat els propis pares i ara s’alimenten dels propis fills, la sibil·la impostora emmetzina el pou del coneixement amb falses esperances que venen en una barraca de fira a un preu alt.

No tingues por, això que diuen el sentit comú és immoral i l’univers no té tanques ni finestres i mai no és massa tard”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!