Totxanes, totxos i maons

D’aquí a uns mesos complirà noranta anys i en fa tres que es va quedar vidu després de quasi seixanta anys de matrimoni. Es troba raonablement bé de salut, no té problemes econòmics, el cap li funciona i de moment viu sol en el seu pis de sempre una existència totalment autònoma. Sembla que això li ve de la branca materna, els S., que a cap d’ells se li acudia abandonar aquest món abans de fer els vuitanta.

Des de fa un temps s’ha entestat a buscar-se una companya -amb relació formal i unió beneïda davant de l’altar- que li faci costat dia i nit els anys que li quedin de vida. Fins ara no se n’ha sortit però ell ho prova una vegada i una altra amb una fe mereixedora de millors resultats.

De vegades em recorda aquell home “sol com un gat” amb una filla monja que el visitava els diumenges  i que Estellés ens presenta a la part final de “Coral romput”.  (n’hi ha més)

Els dissabtes dina amb nosaltres i ens posa al corrent de les poques novetats de la seva existència. De vegades és dur. Ha arribat a aquella edat en què quan ha d’opinar no es talla ni un pèl. Diu el que pensa i avall. Una manera de captenir-se impensable en altres èpoques de la vida però que en la vellesa, quan l’únic compromís el tens amb tu mateix, és força freqüent.

Ahir ens va recordar les instruccions pel dia que es mori. Ho fa cada sis o set mesos -com que el conec a fons juraria que s’ho va apuntant a l’agenda- i sens dubte és un assumpte que el té preocupat perquè en cada tongada d’instruccions hi introdueix alguna novetat, algun perfeccionament.

Ens explica on guarda la pòlissa de l’enterrament, el títol de propietat del nínxol, el carnet de donant d’ulls i les claus de la petita caixa forta on guarda els papers de l’assegurança de vida, el testament i l’escriptura de propietat del pis del carrer Diputació. Ens ensenya també el carnet de portador de marcapassos que du sempre a la cartera per bé que “quan la dinyi”, com ell mateix diu, ben poc servei li farà.

A mi, que en segons quines coses sóc clavat a ell, no deixa de sobtar-me aquesta fredor amb què s’encara davant del fet de la mort. Una fredor, d’altra banda, no pas fingida sinó ben real.

Em sobta que per una banda tingui tan clar que la vida segueix -i que, per tant, no abandoni la il·lusió de trobar una bona companyia pel que li quedi de vida- i que, alhora, tingui tan perfectament assumit que el dia menys pensat se’n pot anar cap a l’altre barri, que un fet com aquest sempre és un tràngol pels qui s’hi queden i que el millor és tenir la paperassa a punt per no donar gaires molèsties. Potser l’origen de tot plegat el trobaríem en les seves fortes -pètries, diria- conviccions religioses. No ho sé…

Curiosament tot això coincideix amb un cap de setmana en el que estic llegint les galerades d'”El silenci”, la novel·la Gaspar Hernàndez (vegeu aquí) guanyadora del premi Josep Pla que sortirà publicada les properes setmanes. Estic fent-ne ja la segona lectura i no acabarà el diumenge sense que hagi enviat el meu comentari al suplement literari de l’Avui.

L’argument d'”El silenci” gira al voltant d’una noia de vint-i-vuit anys malalta d’un càncer terminal que, convençuda que ment i cos són una mateixa vibració que nosaltres podem alterar o harmonitzar demana a un amic seu que treballa a la ràdio fent programes de coneixement personal i nova espiritualitat que li parli durant tota una nit per tal que la vibració dels seus sons la guareixi.

“Amb la ment podem omplir d’emoció cada cèl·lula, i regenerar-la”, diu el narrador d'”El silenci”. I penso que el protagonista de l’apunt d’avui no està gaire lluny d’aquesta idea.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!