Totxanes, totxos i maons

Ahir, mentre escoltava el senyor Rodríguez Zapatero dient que no rebutjava frontalment l’Estatut aprovat pel Parlament però que, vaja, que a Madrid se li hauria de fer uns quants ajustaments per tal d’adaptar-lo “a nuestro común ordenamiento constitucional” se’m va fer present a la memòria el professor Richard S. Morales. (Per cert, abans de continuar obro un parèntesis per dir que, evidentment, el que ha declarat el senyor ZP és el més suau que s’ha dit a Espanya en les darreres hores -i el que et rondaré, bruna…-. Penso, per exemple, en l’article de Valentí Puig d’ahir mateix a l’ABC i, de passada, continuo preguntant-me fins quan la nostra caterva d’intel·lectuals -tant els profunds i cosmopolites (els del “somos catalanes pero abiertos, oiga”) com els altres- continuarà posant els ulls en blanc, amarada d’èxtasi gairebé místic, davant de qualsevol cosa que diu aquest senyor). Tornem, però, al professor Morales…  (n’hi ha més)

Vaig conèixer el professor Richard S. Morales l’estiu de 1993 en un poblet de la Tierra de Campos, una comarca de la província de León. Hi vàrem anar amb l’A. i els nois de tornada de Galícia per saludar una antiga companya de feina de l’A. que, originària d’allí, s’hi havia instal·lat definitivament un cop jubilada. En el cafè del poble va ser on em varen presentar el professor. Era fill d’un matrimoni d’exiliats de la comarca que després de moltes peripècies que ara no vénen al cas van acabar vivint als Estats Units. Allí va nèixer el professor. Un home un parell d’anys més gran que jo, amb aspecte de defensa de futbol americà i enormement comunicatiu -era deliciós sentir-lo com parlava en el seu macarrònic castellà-. De seguida em va dir que donava classes en el Departament de Ciències Humanes i Polítiques (fot-li oximoron) d’una universitat de l’estat de Tenessee. Més concretament a Memphis. Com que per aquella època el Pau Gasol encara menjava Nocilla i jugava amb els alevins vàrem enganxar conversa per la via de l’Elvis i la Sun Records.

Establertes les mútues complicitats -el rock és un llenguatge universal, xiquets- li vaig preguntar com dimonis es menjava allò de les Ciències Humanes i Polítiques i em va explicar que s’havia inventat uns cursos que estaven fent furor. No en recordo el nom exacte però sí que puc dir que tenien un títol contundent d’aquest que només els americans són capaços de fabricar tipus “Change Up!” o similar i un subtítol d’allò més aclaridor que venia a ser: “Les opinions dels col·lectius. Com crear-les, dirigir-les i canviar-les sense que es noti”. Quan li vaig demanar més detalls em va dir una cosa que aquesta sí que no l’he oblidat: “Des de ben petit els meus pares, que les havien passat de tots colors fins a instal·lar-se als USA, em varen educar en l’única virtut que segons ells era imprescindible per anar pel món: la tenacitat. Tot és possible, Ricardo, em deien una vegada i una altra. I perquè no me n’oblidés mai la meva mare va fer posar en un quadre que va penjar a la meva habitació una dita d’aquí mateix, de la seva Tierra de Campos…” Coneixedor profund dels mecanismes de la curiositat humana el professor Morales va deixar la frase en suspens perquè, evidentment, jo li demanés quina era aquella sàvia sentència que tant l’havia influenciat. Va ser llavors quan em va dir: “Un bobo engaña a ciento si le dan lugar y tiempo”.

Ara lamento no haver-li demanat cap targeta, al professor Morales, però no crec que, si ell o els seus cursos continuen en actiu, sigui gaire difícil de localitzar-lo tot invocant sant Google. Vistes les perspectives que se li presenten al debat de l’Estatut a Madrid sospito que en les properes setmanes hi pot haver un discret però intens pelegrinatge de polítics, assesors, consultors, creadors d’opinió i altres sibarites del Power Point del nostre país cap a l’estat de Tenessee. I no pas per veure com el Gasol les fot dintre de la cistella.

Vaja. Que ens divertirem, els propers mesos…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!