Totxanes, totxos i maons

En aquesta hora de tribulacions dominada per l’estètica (i l’ètica, ai las) dels sibarites del PowerPoint, en aquest món que atorga gairebé la mateixa importància a la matèria que s’explica com a l’eina amb la qual es representa damunt d’una pantalla reconforta trobar de tant en tant l’espurna de l’enginy i de la senzillesa aplicada a la vida quotidiana. Aquella espurna a la qual tota la vida li hem donat un nom ben entenedor: sentit comú.

Posaré dos exemples del que vull dir. A mitjans dels vuitanta els directius d’una multinacional de productes de perfumeria i farmàcia (avís: NO és la que surt en la il·lustració d’aquest text) varen plantejar un repte a la seva àrea comercial. Es tractava d’aconseguir que els beneficis en el segment dels dentifricis creixessin un deu per cent sense tocar, però, el preu de venda al públic.  (n’hi ha més)

Al més destralers de la colla els va faltar temps per començar a pensar en reduccions de plantilla, increments d’horari i altres delícies per l’estil fins que un venedor va tenir la idea genial que es buscava: “És molt senzill -va dir-. Només cal fer el forat de sortida del tub un pèl més gran. Exactament un deu per cent. Tots tenim tendència a repetir els mateixos gestos i, per tant, quan posem la pasta damunt del raspall premem el tub sempre amb la mateixa força. Si engrandim el forat els nostres clients consumiran més sense adonar-se’n i, en conseqüència, augmentaran la freqüència de compra del nostre producte. Exactament un deu per cent”.

Un segon exemple d’aquest tipus d’enginy el vaig trobar ara fa exactament tres anys en la guia Traveler de Nova York que edita Condé Nast. Una guia en la coberta de la qual apareix una espectacular composició fotogràfica amb les Torres Bessones i l’Estàtua de la Llibertat. La primera edició és de febrer de 2001 -és a dir, mig any abans de l’atemptat- i l’acollida va ser tan positiva que uns mesos després varen decidir fer una reedició molt més àmplia. Amb el que, lògicament, els directius de Condé Nast no comptaven era amb el tràgic final d’aquells edificis que presidien orgullosament la coberta de la seva guia. Un imprevist que complicava les perspectives de posar-la en circulació en un termini raonable… fins que algú va tenir una altra idea genial: retractilar tots els exemplars i vendre’ls amb una etiqueta adhesiva (això que, per cert, la gent de cor senzill sol dir “enganxina”) ben grossa i de colors d’allò més cridaners amb la inscripció “Edición Histórica. Incluye World Trade Center”. No cal dir que el col·leccionista que tots portem amagat a dintre va irrompre a la superfície i els estocs varen desaparèixer ràpidament.

Enginy, senzillesa… Sentit comú, vaja. I tot això sense PowerPoints per entremig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!