Totxanes, totxos i maons

Ahir, Nadal, després de llegir la interpretació simbòlica de la festa (vegeu aquí) que fa la meva astròloga predilecta vaig començar el dia penjant en aquestes Totxanes el conte de Ramon Solsona (vegeu-lo aquí). Un conte esplèndid, com hi ha món.

A continuació vaig fer una visita a l’amic Campà que ens ofereix una de les nadales més delicioses que corren aquests dies per la xarxa (vegeu-la I ESCOLTEU-LA aquí). No us la perdeu.

Cap al migdia l’A. i jo ens vàrem empolainar com Déu i la tradició manen (estrena inclosa –“per Nadal, qui res no estrena res no val”-: ella un jersei i jo una camisa) per l’hora del dinar. Dotze, érem, al voltant de la taula. Potser l’any més concorregut. Que duri…  (n’hi ha més)

Abans l’A. i jo havíem preparat meticulosament el nostre regal de Nadal a la família: un exemplar dels “50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira” que cada comensal va trobar al costat del tovalló. Un total de deu llibres degudament personalitzats amb dedicatòria i acuradament embolicats.

Mentre seien a taula l’A. i jo els vàrem explicar les regles del joc: tothom havia de triar el poema que llegiria just abans del torrons. Rebaixàvem dues de les condicions que imposa la tradició: no calia fer-ho de memòria ni damunt de cap cadira (ganàpies com érem) però almenys es demanava bona dicció i lectura dempeus. Pel que fa als dos comensals no catalans -la dolça C. i en M.- se’ls donava prioritat en la tria dels més curts si així ho desitjaven.

Deixo els detalls per a la petita història dels Isern: només diré que l’èxit va superar llargament els objectius inicials ja que fins i tot vàrem acabar cantant. En fi…

Com que tot a la vida (i al Nadal també) té dos colors vàrem passar als dos nois de casa la trista felicitació que aquesta setmana hem rebut dels nostres amics -massa temps allunyats, tanmateix- de Vegadeo (Astúries). Una postal convencional (pintada amb la boca, per cert) en la que ens explicaven que la seva filla Mely va morir el mes de maig víctima d’un accident de cotxe del qual es varen salvar miraculosament el marit i la filleta. Els hem d’escriure i no sabem com fer-ho ni què dir-los…

A la nit, després del xivarri i amb l’A. ja dormint, vaig tenir una bona pensada: de la mateixa manera que vàrem fer fa dos anys a València (vegeu aquí) passarem els dos primers dies feiners del nou any fora de casa.

El triangle Figueres / Céret / Cotlliure -o, dit altrament, Museu del Joguet  / Museu d’Art Modern / passeig pel port (amb nit entremig al Voló i sopar de retorn a Blanes)- ens està esperant. D’aquí a vuit dies ja hi serem…

—————————————————————————————–

(afegit més tard)
Ara que hi penso, posat a explicar tot el que vaig fer ahir havia oblidat que cap a mig matí em va venir una glopada de fraternitat tecnològica -coses de la diada- i, a més a més de penjar-hi la meva fotografia, vaig acceptar una pila d’oferiments d’amistat que se m’havien acumulat al Facebook.
Encara no he entès per a què serveix, aquest invent, francament. No li trobo la gràcia però, vaja, que per mi no quedi, tu. Tots ben amics, que és Nadal…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!