Totxanes, totxos i maons

Quan l’any 1970 vaig anar a fer el servei militar mon pare em va donar un consell. Un de sol, però d’aquells que no es paguen amb tots els quartos del món. “No traeixis mai els teus principis -em va dir-, però per poc que puguis procura passar desapercebut”. Després, en plena “mili”, tant en el campament de Sant Climent Sescebes com, més tard, en la caserna de Pedralbes vaig poder comprovar la saviesa del consell. Era francament fastuós veure com els principals candidats a carn de canó -mai tan ben emprada l’expressió- eren, o bé els que anaven de sobrats, o bé els curts de gambals (dues variants, en el fons, de la mateixa estultícia). La resta, els que miràvem d’emparar-nos sota el mantell de Madona Aurea Mediocritas anàvem passant el dia i empenyent l’any sense prendre gaire mal. Que, al capdavall, era del que es tractava.  (n’hi ha més)

Un cop reintegrat a la vida civil vaig continuar tenint present aquella sàvia directriu paterna en les diverses situacions que m’anava plantejant la vida. Així doncs, quan ara fa setze anys vaig iniciar-me en l’ofici de comentarista de llibres a l’Avui em vaig proposar el mateix. En tot moment intentaria ser sincer i, alhora, procuraria fer allò que diuen que caracteritza els bons àrbitres: que no es nota que hi són. Que no em coneguin ni la cara. Passar desapercebut, vaja. Que el protagonisme se l’emporti el llibre i el seu autor i que el beneficiari de tot plegat sigui el lector de la meva crítica i després, si així ho decideix, del llibre.

No cal dir que m’he equivocat un munt de vegades -aquest mes d’agost ho he explicat en aquest Bloc de manera molt més detallada- i que, tot i no pretendre-ho, no sempre he seguit al peu de la lletra aquella divisa que em va inculcar mon pare. En tot cas, i sense que valgui com a excusa, puc assegurar que sempre he procurat anar de bona fe.

Ve a tomb tot aquest llarg preàmbul perquè d’un temps ençà observo que entre la parròquia periodística i literària s’ha estès l’excitació. A part dels intermitents pim-pam-pums contra persones i organismes del govern de torn (això és més vell que el cagar; el que passa és que a alguns que abans eren a l’altra banda de la trinxera ara els toca de patir-ho en pròpia carn i els hi ve de nou); a part de tot això, dic, sembla que s’ha aixecat la veda contra alguns crítics literaris i que la pradera és plena d’indis amb el punyal entre les dents a punt de clavar coltellada a la jugular del primer John Wayne que se’ls posi al davant.

Ja vaig escriure dies enrere que tot plegat em provoca una mandra de dimensions còsmiques i, per tant, no hauria tornat a treure l’assumpte si no fos perquè ahir mateix es va posar en marxa un joc-concurs per internet que es diu “Què llegeixes?”, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col·laboració de la xarxa de biblioteques catalanes, al qual es pot accedir fent clic aquí o des de la llista dels meus enllaços recomanats que trobareu a la dreta de la pantalla. El concurs, adreçat a totes les edats, consisteix a triar llibres entre una extensa llista que es proposa (i que es pot anar ampliant a voluntat dels participants) i escriure un comentari de cada lectura. Un  comentari prou argumentat i atractiu com perquè els potencials lectors se sentin atrets a compartir l’experiència. Resumint, doncs, es tracta de llegir, valorar, informar i engrescar. És a dir, les quatre etapes per les que passa (o hauria de passar) tota crítica literària.

La gràcia de tot això és que els concursants actuen sota pseudònim i només al final es coneixeran algunes identitats. Les dels guanyadors i prou. La resta romandrà en l’anonimat. Passaran desapercebuts, com si diguéssim, però hauran fet la seva part de feina.

Massa sovint -i en aquests temps de tribulació encara més- caiem en la temptació de considerar com a opinió pública el que no és més (ni menys) que opinió publicada. En el ram de la lletra, del cine o del teatre en tenim bons exemples cada vegada que una obra no és acceptada per la crítica (perquè se la carreguen o, pitjor, perquè la ignoren) i en canvi resulta ser un èxit d’acceptació de la gent. És quan apareix aquell concepte del “boca-orella” que, en el fons, no és més que la plasmació del precipici que sol separar les dues opinions, la publicada i la pública.

No li desitjo llarga vida a “Què llegeixes?” perquè surt a la palestra amb data de caducitat prefixada: el proper 15 de desembre. Si més no en aquesta edició inaugural dintre dels saraus de l’Any del Llibre i la Lectura. En tot cas benvinguda sigui si la iniciativa serveix per repartir joc, estimular la lectura i fer visible que, de crítics, en fem tots cada vegada que responem a la pregunta “Què has llegit últimament que t’hagi agradat?”.

Per raons de feina i d’amistat personal tinc l’oportunitat d’estar a prop tant de l’equip que organitza el joc com de la gent que l’ha creat. Són persones entusiastes i competents que coneixen també les virtuts del passar desapercebut. No crec que tingui temps de jugar-hi -el Sudoku dels collons ens té a l’A. i a mi subjugats des de fa un parell de setmanes- però miraré de seguir l’experiència de prop. En silenci. Passant desapercebut, vaja. L’enhorabona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!