Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Avui, com cada matí, en sortir de casa dic adéu a l’A. Està fent la seva sessió diària de gimnàs i estiraments. “Vigila. Sembla que plou fort”, em diu. Al replà, mentre arriba l’ascensor em ve a la memòria el “Cuidado!” (amb una o final amb indicis d’u) que ma mare li deia sistemàticament a mon pare quan sortia de casa cap a la feina.
Al llarg de la seva vida laboral jo he vist a mon pare circular amb bicicleta, Mobilette, Guzzi, Vespa i posteriorment amb Dos Cavalls i 4-L. I l’única vegada que va patir un accident va ser quan anava en bicicleta, que es va fer malbé l’os de la música.
Per si algú no ho sap encara l’os de la música és un petit os que tenim a la part exterior del colze i que quan rep un cop provoca una sensació de corrent elèctric molt intensa i d’allò més molesta.
Val a dir que jo desconeixia l’existència d’un os amb aquesta curiosa denominació però quan mon pare va caure de la bicicleta i se’l va petar el nom i la posició em varen quedar gravats ja per tota la vida. Calculo que jo tindria uns deu anys, no més.
Aquest matí, amb el “Cuidado!” matern encara clavat al cap, en entrar al pàrquing he obert l’armariet de la Vespa i he tret el vestit impermeable que sempre porto com a precaució. Plovia amb ganes.
Mentre em posava els pantalons he fet unes tentines i he anat a xocar amb el retrovisor amb tanta mala fortuna que la part del meu cos que ha rebut l’impacte ha estat… l’os de la música!
Balmes avall, sota una considerable cortina d’aigua i amb el colze adolorit dintre del meu impermeable de motorista he sentit com d’alguna manera un cicle es tancava. El dia ha estat agitat i llarg i ara, al vespre, mentre escric aquest apunt apressat encara me’n sento, de l’entranyable i punyeter os de la música…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“L’os de la musica / d’aquellota del tall a la biorxa / au que ia riganye….”; aixi comença el poema d’en Carles Hac Mor Lo titol n’és que no en té cap de titol, publicat l’any 2000; m’ha encantat llegir aquesta nota antiga ja, de 2008…
Salutacions cordials, Maria Pertile