Totxanes, totxos i maons

Fa més de trenta anys que ens coneixem, el doctor i jo. De l’època en què formàvem part d’una colla de quatre matrimonis (en la qual l’A. i jo representàvem el sector junior) que compartíem barri, creences i uns afanys -una mica eteris, val a dir- de ser útils i de deixar petja. En alguns aspectes, però, no hem coincidit gaire, el doctor i jo. Principalment en les aficions futbolístiques. En aquells anys ell era seguidor del Bilbao (això, mira, encara) i ara és periquito militant. Tanmateix puc dir que jo, al doctor, me l’estimo d’una manera molt tendra perquè la majoria de les seves cabòries les comprenc i en bona part (futbol a banda) les comparteixo.  (n’hi ha més)

Ja aviso que no descarto deixar escrites aquí algun dia unes quantes batalletes d’aquella època, amb el doctor i la resta, però no pas avui. De fet, és gràcies al meravellós invent dels Blocs que el doctor i jo hem estat més en contacte en aquests darrers mesos que durant els últims quinze anys. A més a més, em consta que el virus blocaire ja s’ha ramificat en la seva família.

Entre les moltes virtuts que el doctor atresora hi ha la de ser un gran especialista en cinema mèdic. Ho sap tot sobre com el cinema ha anat tractant al llarg de la seva història el món de la medicina, dels metges i dels malalts. I és precisament a partir d’aquests coneixements que abans d’ahir em va telefonar per dir-me que estava en rotund desacord amb el que vaig escriure sobre com es toca a “Million Dollar Baby” el problema de l’eutanàsia. Resumint: que es veu que des del punt de vista mèdic el senyor Eastwood no n’encerta ni una. Que no hi ha la conformitat del malalt, que es vulneren tots els procediments acceptats pels defensors de l’eutanàsia i que, a més a més, hi ha greus problemes de credibilitat ja que, per molt americà que sigui l’hospital de la pel·lícula, és impensable que un visitant es pugui passejar per l’àrea de malalts severs amb la impunitat amb que ho fa el protagonista.

I com que jo, al doctor, me’l crec entomo el reny i en deixo constància aquí. Lliçó a aprendre: que potser fins i tot quan ens movem en el territori de les metàfores és aconsellable no perdre el sentit dels límits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!