Totxanes, totxos i maons

Entre les moltes meravelles que he recuperat aquest agost tot remenant papers antics hi ha el dossier de l’escandalera que es va muntar l’any 1996 a propòsit dels mereixements, o no, de Josep Carner per formar part del canon literari del segle. Val a dir que no el tenia gaire lluny de la carpeta amb els retalls de la bronca que sobre el mateix tema -el famós “nyap il·legible”- es va desfermar el 2002. I com que el país té tirada cap a les fixacions he aplegat els dos paquets de retalls en una mateixa carpeta que he procurat que fos prou espaiosa com perquè hi pugui cabre el següent rebrot, que tocarà cap al 2008.

Confesso que des de sempre les batusses entre escriptors, entre escriptors i crítics, i entre crítics (que n’hi ha per a tots els gustos) em provoquen una mandra còsmica. No hi puc fer més. Deu ser la meva formació arquitectònica -el polsim de la totxana, com si diguéssim- i el fet que, a fi de comptes, tinc la sort de guanyar-me la vida amb uns altres coses que em fan veure aquestes picabaralles d’una manera diferent, més distanciada. També hi deu tenir alguna relació, ai las, l’edat perquè a aquestes alçades de la pel·lícula he vist prou conflictes -generació dels 80 matant el pare dels 70, Flors del Mall, Wamba olímpica, Imparables…- com per no sorprendre’m gaire del que ara està passant.

Perquè, en el fons, la veritat és que cadascú remuga segons li apreta la sabata. Vegem un exemple trobat avui mateix en els papers que acabo de comprar en el quiosc de prop de casa. A la revista El Temps l’imparable Sebastià Alzamora, tot parlant de la magnífica “Pandora al Congo”, aprofita per endinyar garrotada a alguns crítics -“esbart d’ocellots de mal averany”, diu- d’El País i La Vanguardia que segons ell neguen “amb militància” la qualitat i la projecció de la nostra literatura.

I al diari Avui el no menys imparable Hèctor Bofill parla del Premi Nacional de Literatura a “Rodalies”, de Toni Sala, en un article titulat “Una novel·la execrable” (un altre a qui se li entén tot, aquest Bofill) en el qual aprofita també per clavar garrotada als crítics dels mateixos diaris -aquí ja amb noms i cognoms- i, de passada, per etzibar clatellot a “l’abúlia d’una crítica podrida i servil”, un concepte calculadament ambigu -¿rebla el que diu abans sobre El País i La Vanguardia? ¿reparteix estopa contra l’altra punta del ventall, la dels “pus parla català Déu li’n do glòria”?- dintre del qual cadascú pot encabir qui li faci més mania. Oi que, vist això, es comprén perfectament el que deia més amunt sobre les dimensions còsmiques de la mandra que tot plegat em provoca?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!