Ara que ho he experimentat en pròpia carn puc pregonar-ho als quatre vents perquè els que dubten es decideixin: es pot viure tot un mes sense llegir El País. Jo ho he fet i aquí em teniu fresc com una rosa, ple de ganes de reprendre la feina i més content que un gínjol. (Bé, com que no vull passar per mentider confesso que els dissabtes l’he comprat per la cosa del Babelia i prou). Ja sé que en el pecat arrossego la penitència i que probablement m’he perdut el seguiment amb pèls i senyals del rodatge del senyor Almodóvar, cineasta oficial del règim polanquià. (n’hi ha més)
També em dec haver perdut la ritual columneta agostenca del senyor Sergi Pàmies però mira, no me’n queixo pas. De fet el metge ja em va avisar molt seriosament sobre la perspectiva de repetir les experiències d’estius anteriors. Encara se’m retruny la freixura quan hi penso: avançava juliol (abans de fer el cor fort i decidir-me per l’abstinència) i em deia "Glups, un altre estiu amb en Pàmies, no, si us plau". Llavors faig fer el cop de cap.
Però no s’ha quedat aquí la depuració mental (jo quan m’hi poso, m’hi poso) i tampoc he proporcionat ni un ral al paper del senyor Franco. I aquest, a més a més, sense excepcions perquè no ha tret cap suplement de llibres.
Dimecres tornaré a la feina i, per tant, al repàs matiner de tots els diaris però, de moment, tot això que tinc. Prova superada, doncs.
PD: Ara que hi penso. Si algú, davant la perspectiva que s’escampi el meu exemple, pateix per com podran arribar al poble ras les consignes dels senyors Blanco i Zaragoza que no pateixi. Des de fa uns dies en Francino ja torna a ser al peu del canó i, per tant, aquest flanc està ben afermat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!