Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Un cop enllestides les obres que m’han obligat a desmuntar la biblioteca i els armaris on hi desava papers, quan m’he posat a endreçar els nous espais m’he trobat amb un munt de records alguns dels quals els he anat exposant en aquest Bloc els darrers dies. Avui, però, les batalletes arriben al seu final tot i que podria continuar-les ja que sóc conscient que em deixo una pila de coses en el tinter. Per exemple la sorpresa en retrobar la carpeta on conservava la paperassa que vaig fer servir per escriure les ressenyes de tooootes les novetats per al suplement especial de llibres de Sant Jordi de 1991, el primer que l’Avui em va encarregar. Els meus resums ocupaven pràcticament tot el contingut del número tret de l’apartat de literatura infantil i juvenil i d’algunes entrevistes a escriptors fetes per membres de la redacció. Tot plegat una enorme feinada que he anat repetint sense interrupcions cada Sant Jordi per bé que d’uns anys ençà l’he compartida, afortunadament, amb més gent. De fet, ara m’encarrego només de les novetats de narrativa. Tant la d’autors catalans com la dels altres.

També podria parlar extensament de la polèmica desfermada a principis del 97 arran de la meva crítica -ferotge, ho reconec, però raonada en tots els seus punts- al registre lingüístic emprat per Jordi Arbonès en la traducció de “Puerto Vallarta”, una novel·la infecta de Robert James Waller, l’inefable autor d’aquella cosa que es va dir “Els ponts de Madison County” i que va fer moquejar tanta i tanta gent. Dit breument, la meva opinió era -i continua sent- que no em semblava correcte traduir una novel·la narrada des del punt de vista i el registre expressiu d’un “cow boy” amb un registre lingüístic derivat de la Lliga del Bon Mot. Fins molt després no he sabut que al senyor Arbonès, que va viure a l’Argentina des que s’hi va exiliar en acabar la guerra fins a la seva mort ara fa quatre anys, el meu irat article li va provocar alguns transtorns personals que lamento profundament. I és que no sempre tenim prou en compte que quan critiquem la feina d’algú en el fons estem treballant amb un material summament sensible.

En aquesta mateixa línia podria parlar també de coses que vaig escriure en un moment determinat sota l’influx d’unes circumstàncies concretes i que després, mirades fredament, hauria enfocat d’una altra manera. Penso, per exemple, en una crítica de fa quinze anys escrita mentre per la ràdio m’arribava la notícia de l’esclat de la primera guerra del Golf. L’article l’havia de lliurar inajornablement l’endemà i no vaig tenir esma d’aturar-me i respirar a fons. L’autor, però, no tenia cap culpa del meu estat d’ànim en aquells moments i tot i que l’article que vaig fer no era negatiu contra el llibre crec que hauria pogut dir moltes més coses -i, sobretot, més intel·ligents- de les que vaig dir.

Durant tots aquests dies he parlat de mi i de les meves diverses produccions. Avui, però, per tancar la sèrie em sembla just dedicar una mica d’espai a l’element que ha fet de silenciós intermediari entre els meus dits i els textos finals. Em refereixo a les màquines d’escriure i enginys similars que ara, en retrobar els papers originals, reclamen justament la seva parcel·la de protagonisme.

Per començar esmentaré l’Olivetti Lettera de color verd que, si no em falla la memòria, em varen regalar els meus pares l’any 1972 quan em vaig casar. Amb aquesta màquina vaig començar a fer els meus primers experiments literaris. Des del primer dia es veu que ja tenia clar que acabaria fent un arxiu perquè de tot el que escrivia i enviava m’ha quedat una còpia feta en paper carbó. Em miro els textos i, a part del seu contingut, m’inspira una enorme tendresa el disseny marcadament quadrat de les lletres que portava aquell model de la casa Olivetti. Un model gairebé tan excels com la mítica Lexicon 80, la Harley Davidson de les màquines d’escriure.

Després les tecnologies punta varen trucar a la porta de casa i pel març de 1987, arran del meu 37è aniversari, l’A. em va regalar un Amstrad. Més que “un” Amstrad diré millor “aquell” Amstrad que una pila de gent de ploma d’aquest país vàrem comprar aprofitant una operació inspirada per Jaume Fuster i Pep Albanell des de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Llàstima que aprofitant la nostra força com a col·lectiu no forcéssim una mica més la negociació perquè no crec que, amb la perspectiva d’una àmplia comanda a la vista, els manaires de la casa Amstrad haguessin posat moltes dificultats a subministrar un lot d’aquells aparells amb els programes en català.

L’Amstrad -una magnífica màquina per escriure cartes però exasperantment lenta quan havies d’escriure (i imprimir!) textos més llargs de 6 o 7 pàgines- va anar fent la seva guerra fins al febrer de 1992, data en la qual la nostra escalada tecnològica va fer un salt endavant en comprar un PC dos-vuit-sis de segona mà a un company informàtic de la feina que el tenia més trucat que una Derbi quaranta-nou. Per Reis de 1998 vàrem fer, però, el definitiu cop de cap i vàrem ingressar alhora en dues confraries: la de sant Pèntium i la de mossèn Internet. Aquesta situació ha durat fins al maig de 2003 que vàrem comprar la maquinota amb què escric aquestes batalletes. Un aparell farcit de gigues i d’altres petites meravelles que, per anar bé, hauria de durar com a mínim un parell d’any més. Esperem-ho…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!