Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Un dia de desembre de 1994 em va trucar l’escriptora Mercè Company. Volia ensenyar-me l’Aula de Lletres, una escola que ella i la seva sòcia Dolors Millat acabaven d’obrir al carrer d’Enric Granados de Barcelona dedicada a l’ensenyament de l’ofici d’escriure. En la mateixa trucada em va demanar si em faria gràcia de participar en un cicle de xerrades amb els alumnes sobre diversos aspectes del nostre món literari. En el meu cas es tractava que els parlés sobre la crítica literària que es fa a Catalunya. Xerraire i tafaner de mena com sóc vaig acceptar la doble proposta i poques setmanes després posava els peus per primera vegada a l’Aula de Lletres. Sembla que la prova de la sessió amb els alumnes la vaig superar amb bona nota perquè dos dies després m’arribava una proposta formal de l’escola per impartir un curs sobre crítica literària, cosa que a partir d’octubre de 1995 vaig fer de manera gairebé ininterrompuda durant dos anys. Més concretament fins a la crisi que pels volts de Nadal de 1997 va acabar amb el tancament de l’escola (una altra aventura en la que m’embrancava, després del Brusi i Ràdio Obrera, que acabava com el rosari de l’aurora) i el pas de la majoria de l’equip de professors a l’Ateneu Barcelonès on vàrem fundar l’Escola d’Escriptura i Humanitats que encara avui funciona tot i que amb el nom una mica més abreujat ja que les Humanitats inicials des de fa uns pocs mesos han passat a millor vida.

No entraré ara a analitzar els motius del fracàs de l’Aula de Lletres. No sóc pas la persona més indicada. De fet, la meva dedicació es limitava a una classe setmanal de dues hores i prou. Val a dir, però, que mai fins aleshores havia fet de professor de res i que des del primer dia l’experiència -i la receptivitat dels alumnes que amb la seva actitud oberta em varen ajudar molt- em va fascinar. Pel que fa a l’espai físic on impartia el curs sí que puc dir amb tota contundència que difícilment tornaré a donar classes en un entorn com l’Aula de Lletres. Es percebia clarament que la gent que hi havia al darrere del projecte no havia volgut cap mena de limitació al benestar físic dels alumnes i dels professors. Posaré un exemple. Com que les fundadores de l’escola eren fumadores empedreïdes i, a més a més, deien que l’acte de fumar estava molt relacionat amb la creació literària… varen fer una instal·lació d’extracció de fums de volum industrial. I, certament, puc donar fe que per molt concorregudes que estiguessin les aules la fumera del tabac s’esvaïa ràpidament. El mateix podria dir de l’acurat disseny de tot el material escolar, programes, catàlegs, etc. que aquests dies, tot remenant carpetes, he retrobat.

Un altre exemple de l’estil amb què es feien les coses en aquella Aula de Lletres és la campanya de premsa per captar nous alumnes pel curs 1995-1996. Eren uns anuncis bastant grans i tenien dues variants. En una apareixia el rostre de mossèn Cinto i en l’altra el de Shakespeare encapçalant un titular que deia (sic) “Si Verdaguer (o Shakespeare) visqués, estaria fent classes a Aula de Lletres”. I a continuació, amb caràcters una mica més discrets, la frase seguia: “Com ja ho fan…” i aquí apareixia la relació ordenada alfabèticament de tots els qui formàvem el quadre de professors.

La llàstima de tot això -ho torno a dir: una experiència irrepetible en tots els sentits del mot- és que per mantenir aquell ritme de despeses generals -i, evidentment, recuperar la quantiosa inversió inicial- calia que la matrícula fos tres o quatre vegades superior a la que tenia l’Aula. Això i, a més a més, una direcció amb criteris molt més gerencials. Més de ciències que de lletres, per entendre’ns. Una direcció que, per cert, va arribar; però quan ja era massa tard.

Ja he dit abans que la meva relació amb l’escola era poc intensa i, per tant, moltes de les meves impressions d’aleshores eren més d’oïdes que de fets contrastats realment. El que sí que puc afirmar és que la Mercè Company que jo vaig conèixer era una persona de caràcter complicat, molt apassionada i de reaccions molt peculiars. A més a més, just quan la nova escola es posava en funcionament, va esdevenir-se la mort inesperada del seu marit, l’il·lustrador Agustí Asensio, atropellat quan sortia de casa seva. I aquestes coses tard o d’hora fan forat.

El trencament final va ser la culminació d’un procés de nòmines no abonades, de discussions intenses i de mals rollos generalitzats que al llarg del darrer any es varen anar agreujant dia rere dia. La Mercè Company sempre ha sostingut que va ser víctima d’un complot en el que s’hi barrejaven interessos polítics (?) i ànsies de protagonisme personal d’alguns dels personatges del drama. Com sol passar en aquests casos dubto que la raó pertanyi exclusivament a un dels dos bàndols però el cert és que una part dels nombrosos deutes contrets -més els interessos bancaris acumulats- va eixugar-se amb el patrimoni personal de les fundadores de l’Aula de Lletres i, de retruc, tots aquells marrameus varen deixar un contingent d’alumnes penjats, un grup de d’empleats i de professors amb nòmines i honoraris impagats i una imatge de tots plegats en l’opinió pública no gaire exemplar.

Pocs mesos després -abril de 1998- jo reprenia les meves classes de crítica literària a la nova escola del Ateneu Barcelonès (a l’Isidre Grau i a mi, per cert, ens correspon l’honor d’haver fet els dos seminaris inicials). Una activitat que, conjuntament amb les feines de jurat de premis i altres bolos per l’estil, vaig abandonar per motius personals ara fa tres anys.

Durant aquests darrers temps sembla que també han passat coses, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Tot i que m’apresso a dir que, sortosament, a anys llum dels conflictes a l’Aula de Lletres. El fet, però, és que des fa mig any hi ha un nou equip directiu format per gent molt jove i il·lusionada. Gent que, a més a més, sembla preparada per dirigir el projecte amb idees noves. El passat mes de juny em varen preguntar si la meva excedència era irreversible, els vaig demanar que m’expliquessin el seu projecte educatiu… i com a mostra de confiança en el que em varen explicar els vaig dir que comptessin amb mi a partir de gener o abril de 2006.

I així serà si tot va segons les previsions: en els propers mesos m’embarcaré en un curs que he batejat amb un nom si més no engrescador: “Per què són bones les bones novel·les?”. L’aventura em fa il·lusió i només desitjo que la meva bona sort continuï fent-me costat…

(continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!