Totxanes, totxos i maons

No fa gaire vaig sentir a Catalunya Informació que una empresa d’informàtica mexicana està desenvolupant un programa que, relacionat amb una amplíssima base de dades de temes musicals, permetrà identificar una cançó a partir d’unes poques notes. Gairebé com un Google, però de música. L’objectiu del projecte és posar el programa a la xarxa i atendre les consultes de la gent. Pagant, és clar. El sistema és ben senzill: a través d’un micròfon instal·lat en l’ordinador el client cantussejarà un fragment del tema i el motor de cerca del programa localitzarà el conjunt (o conjunts) de notes més assemblat. El resultat final serà una fitxa completa del tema -títol, autor, intèrprets, lletra, gravacions discogràfiques…- i dos serveis opcionals més: la partitura o una còpia en MP3.

Des que vaig tenir notícia d’aquest projecte consulto amb avidesa les seccions setmanals d’informàtica dels diaris amb l’esperança de llegir que l’invent ja és a la xarxa perquè, francament, em resoldria unes quantes situacions angoixoses amb les quals em trobo amb una certa freqüència. De cop i volta em ve al cap una frase musical, un tros de melodia que sóc capaç de taral·lejar i de xiular amb força competència però que no hi ha manera que la pugui identificar. Aleshores puc passar-me dies sencers amb aquella cantarella dintre del cap fins que no en trobo el desllorigador. Sense anar més lluny la darrera vegada que m’ha passat això ha estat aquest mateix matí durant la meva sessió tridominical (un diumenge sí, dos no) de Flotàrium. Una vegada més he comès l’error de deixar que la música d’acompanyament durant el primer quart d’hora la triés la monitora i, com diria la meva mare, Déu m’ha castigat per tanta frivolitat amb una abominable versió de l’obertura de Peer Gynt amb remor d’arbres selvàtics de fons i amb una no menys desaprensiva interpretació d’El Mar de Debussy amb sorollets de gavines i onades. Cap al final del fatídic quart d’hora d’audició ha sonat una cançó tradicional anglesa cantada per un cor mixt que de seguida m’ha remès a un tema que he escoltat un munt de vegades però que era incapaç de situar i identificar. El record d’aquella música rebel m’ha acompanyat durant els tres quarts d’hora restants de la sessió i durant tot el matí m’ha tingut intranquil i angoixat, cosa que ha fet que em vingués diverses vegades a la memòria l’empresa mexicana i el seu meravellós invent. Un invent al qual penso subscriure’m des del primer dia i que ja està trigant massa a arribar.

——————————————————————————

(Ja sé que m’aplico el verb angoixar amb una certa lleugeresa i que, a fi de comptes, molts voldrien plorar pels meus ulls. És cert. D’acord. En el món hi ha problemes molt més greus que esperen solució. Però, sisplau, a qui li correspongui fixar les prioritats en aquests assumptes: que entre problema gros i problema gros miri d’encabir-hi una mica de temps per resoldre aquesta petita i inofensiva frivolitat. OK?)

(Per cert, a mig dinar se m’ha fet sobtadament la llum. El tema que m’ha portat de corcoll es diu “When the line grows thick”, i pertany al disc “Educes me”, de Wim Mertens. Un disc de fa usn quinze anys que tinc en vinil, CD i a la iPod i que he escoltat un munt de vegades. Ens fem vells, tu…)

——————————————————————————

(Continua, quinze mesos després, aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!