Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Com deia ahir, vaig dedicar el cap de setmana passat a endreçar tots els meus escrits, la majoria crítiques de llibres i articles sobre escriptors. A diferència de la catalogació dels llibres de la biblioteca, en la qual la col·laboració de l’A. va ser valuosíssima, aquesta feina la vaig voler fer jo sol, sense presses, amarant-me dels records que em portava cada paper. Com a música de fons em vaig preparar un combinat a base de Vainica Doble, Pauline a la playa (gràcies pel consell, Judith Vives; són adorables!), Nosotrash i Ana Torroja que va ajudar molt perquè les hores llisquessin més suaument. El resultat físic de tot plegat és, fins ara, una dotzena de capses arxivadores atapeïdes i un munt de records i imatges que han tornat a la superfície. I que quedi ben clar que això de “fins ara” ho dic perquè, si Déu vol, crec que encara tinc corda per uns quants anys més. Pel que fa als records avui parlaré de les cartes que, de vegades, m’envien els autors criticats. Generalment per agrair el que he dit d’ells, tot i que alguna vegada també per puntualitzar opinions amb les que no acaben d’estar-hi del tot d’acord.   (n’hi ha més)

En tinc de Maria Barbal, Josep M. Espinàs, Albert Manent, Estanislau Torres, Ramon Folch i Camarasa, Víctor Mora, Quim Carbó, Pep Albanell… i d’uns quants més. En destaco, però, un parell per als quals reservo un record molt especial: el dibuix que em va enviar Jesús Moncada després de llegir la meva crítica de “La galeria de les estàtues” i, sobretot, el targetó que el 16 d’octubre de 1989 -just l’endemà de l’aparició de la meva segona crítica al suplement de l’Avui- em va enviar Xavier Benguerel agraint-me el que vaig dir-hi de la seva novel·la “I tu, qui ets?”. Amb una lletra tremolosa i difícil de llegir Benguerel m’expressava la seva alegria pel comentari i la seva sorpresa pel fet de ser-li jo totalment desconegut. Després em deia que era a punt d’ingressar “a la Clínica del doctor i amic Broggi” per sotmetre’s a una operació. “Si, Déu volent, tot va bé, et tornaré a escriure”. Dissortadament Benguerel moriria pocs mesos després i aquell segon escrit mai em va arribar. (continuarà)

Postdata: Dies enrere em definia com una persona afortunada. Ara, revivint aquells inicis meus en el diari em refermo encara més en la idea. Ben poca gent ha gaudit de la confiança de la qual jo vaig ser dipositari: el segon llibre que el suplement cultural del diari Avui em va encarregar -a mi, un desconegut amb tots els mèrits per demostrar- va ser el d’un autor de la categoria del mestre Xavier Bengeurel. Per això, setze anys després, continuo fidel al mateix diari, al mateix suplement i a la mateixa gent. Sens dubte els millors i els més dignes -diari, suplement i gent- que avui per avui es poden llegir i fan premsa a casa nostra.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!