Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

L’escena té lloc la nit del diumenge 31 d’agost en una casa de camp situada en algun lloc del triangle que formen les viles de Naro, Canicatti i Castrofilippo. A uns vint-i-cinc minuts d’Agrigento per carretera.

És la casa de la família d’en Giovanni, un amic nostre sicilià amb el qual, quan preparàvem el viatge, ja havíem quedat que miraríem de veure’ns algun dia.

Quan hi arribem ens trobem amb una quinzena llarga de persones: els seus pares i els oncles -quatre parelles més o menys de la nostra edat- més uns quants cosins de l’edat dels nostres fills. Ja és negra nit però ens acullen amb els braços oberts mentre acaben d’enllestir el sopar a l’aire lliure. De seguida preparen una taula sota el porxo on hi haurà lloc per a tothom. Nosaltres ajudem a treure cadires. La temperatura és agradable i convida a quedar-se embadalit contemplant l’espectacle del cel nocturn.

De l’àpat (i de la companyia) només diré que quedarà arxivat per sempre més en el calaix dels nostres records inesborrables d’aquest estiu sicilià. I de manera molt especial unes esplèndides “arangine” (vegeu-les a la fotografia que il·lustra l’apunt) i una “granitta” de tancament després de les postres no menys memorable.

Parlem del Barça (per ells m’assabento que aquella mateixa tarda havíem palmat al camp del Numancia) i d’escriptors -“Camilleri? Un periodista i prou. El bo era Sciascia. I Verga”, em diu el pare d’en Giovanni.

En un moment de la conversa comento que he vist per molts llocs cartells de Patty Pravo i els pregunto si és que continua en actiu. Un dels cosins m’explica alguna cosa sobre la cantant amb un accent i una rapidesa que el meu italià de via estreta fa intraduïbles. No sé com però tot d’una em trobo cantant a mitja veu: “Tu mi fai girar, tu mi fai girar…” I automàticament tres o quatre veus em secunden: “… come fossi una bambola. Poi mi botti giù, poi mi botti giù come fossi una bambola”.

I en arribar a l’estrofa, l’apoteosi. Tothom cantant “Non ti accorgi quando piango / quando sono triste e stanca tu / pensi solo per te. / No ragazzo no…” Un miracle. Per uns instants la música, patrimoni comú i eina de civilitat, ha aplanat tots els obstacles i ha tombat qualsevol prejudici que ens pogués distanciar dels nostres amics.

Després comencem a parlar de cantants amb els que la gent que ara tenim més de mig segle vàrem educar-nos sentimentalment. I surten noms: Marino Marini, Renato Carosone, Claudio Villa, Peppino di Capri, Modugno, Celentano, Gaber, Dallara, Fidenco, Solo, Pavone, Morandi, Cinquetti, Donaggio, Fontana, Mina, Tenco, Milva, Pravo, de André, la Premiata Forneria Marconi… més cap aquí Dalla, Battisti, Conte… I tants i tants que em deixo al tinter.

Aquesta és, ni més ni menys, la música que escoltàvem aquí a finals dels anys 50 i a principis dels 60. La música de la qual la gent de la nostra generació som fills i els músics als quals devem tants instants irrepetibles.

L’A. i jo trigarem anys a oblidar aquella nit que marcava la frontera entre agost i setembre, a les fosques i enmig del no-res a l’illa de Sicília, sentint-nos acollits i estimats pel nostre amic Giovanni i per tota la seva família. Quin honor. Quin gust.

https://youtu.be/fS1Ddp3jaIs

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!