Totxanes, totxos i maons

(publicat l’1 de juny de 2005)

“Ja ho veureu, ja. Es van fent grans sense que ens n’adonem”. La frase la recordo amb precisió. De qui va sortir no n’estic tan segur, en canvi. Va ser dita, això sí, fa mooolts anys en una reunió de pares de l’escola i segurament venia de gent veterana en aquests afers. Vull dir que tenien fills ja grans. Els Benaiges, potser. O els Mayor… 

El cert és que l’endemà mateix, just després de l’hora sagrada del bany, vàrem anar els quatre amb tot el cerimonial del cas a l’habitació on fins ahir hi havia l’estudi i darrere de la porta, just en l’espai que queda amagat quan s’obre, vàrem posar el Marc i l’Eloi, l’un al costat de l’altre, per mesurar-los i deixar marcades amb llapis a l’envà les respectives alçades. Era el dimecres 1 d’abril de 1981. El Marc, que anava camí de fer 6 anys, va mesurar 112 centímetres i l’Eloi, amb 3 anys quasi acabats de fer, 93 centímetres. 

I així va començar la història del racó de les estatures. Cada tres o quatre mesos posàvem els nois “ben arrambats a la paret, ben rígids; que es vegi ben bé tot el que heu crescut”, els déiem. I fent servir el “Mompou interpreta Mompou” (una capsa amb quatre vinils que conté la integral per a piano interpretada pel mateix mestre) a tall d’escaire amb l’envà i la closca dels nois féiem la marca i al costat hi posàvem la data.  (n’hi ha més)

El ritual ha anat durant uns quants anys més. La darrera mesura del Marc -174 centímetres- és del dia de Nadal de 1992, amb 17 anys. La de l’Eloi -170 centímetres- és del 18 de gener de 1998, amb 20 anys acabats de fer. L’envà, però, explicava més coses. A l’altra banda, que era l’habitació del Marc mentre va viure a casa, just damunt de la capçalera del llit hi tenia escrits els telèfons dels amics, coneguts i col·legues més íntims. Al final de tot, i amb un èmfasi especial, apareix el de la Martina, la noia que durant deu anys -i fins fa ben poc, ai las- va ser la seva parella (a ca’ls Isern els homes sempre hem estat molt precoços en això de saber trobar les dones de la nostra vida… encara que l’únic que mantingui el tipus sigui jo, i espero que per molts anys).

Bé… tot això ara ja és record, història intangible que, com a molt, resta viva en unes quantes fotografies perquè des d’ahir l’envà ja no existeix. L’hem enderrocat -entre moltes altres reformes més- per ampliar l’estudi. També hem aprofitat per canviar les portes dels armaris algunes de les quals varen servir d’espai de pràctiques durant l’època que en Marc i l’Eloi eren artistes de l’esprai.

Sabem positivament que quan acabi tot l’enrenou de les obres (excepcionalment escric això des de la feina ja que tinc l’ordinador dintre d’una caixa) tot plegat farà molt goig i tindrem més espai per guardar els llibres, els discos, els vídeos, els DVD’s i tota la paperassa de l’arxiu. D’alguna manera, però, amb l’eliminació física d’aquests indicis del passat  l’A. i jo ens sentirem encara més pares de nois emancipats –“No sabeu la sort que teniu”, ens diuen els que encara els tenen a casa- que vol dir tornar a trobar-nos ella i jo com al començament del procés, fa més de trenta anys. Més savis, més rics en experiències, més units… però recordant amb nostàlgia aquella època llunyana, quan l’hora del bany era un ritual gairebé místic i els nois esperaven el dia que tocava mesurar-los. Especialment si havien passat alguna petita malaltia perquè, segons havien sentit dir a les seves àvies, “amb les febrades la canalla creix”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!